Helena

No és novetat, ho sabem. És corrent de fons abisal. I sabem també de la capacitat evocadora a què ens empenyen les lectures, evocacions no necessàriament reals, perquè parlem de literatura com un recurs per eixamplar les vides no viscudes o aquelles que en colpejar-les tenen l’estridència d’un ressò lleugerament metàl·lic. Sigui també que no ens salva, però crea àmbits de salvació als quals atenir-se en cas de fuga o desesper.

“De mi pequeño reino afortunado me quedó esta costumbre de calor y una imposible propensión al mito”. El mite de Gil de Biedma és aquí de la mateixa naturalesa que els mites novelats de Pavese –El diable als turons o El bell estiu–. Estiu. Pre-estiu.

La d’Ayesta és, també, una novel·la pavesiana, mitològica. Convé rellegir amb periodicitat quasi estacional certs llibres, retrobar certes lectures, perquè així com les collites tenen bones i males anyades depenent del clima damunt la terra i els cultius, així també les lectures podran donar fruits saborosos (quasi carnerians) en realitzar-se sota condicions atmosfèricament determinades. Això és: la intensitat de recepció d’un text és directament proporcional a les variades analogies que som capaços de projectar-hi.

Ara entenc aquella cançó que fa: “quina pena, quina pena, que no puga creure que ets una sirena”. Bellíssima. D’en Joan Amèric. L’entenc perquè els mites ho són perquè són inabastables, però les deïtats no tenen sentiments i sovint atorguen cos i veu a mites fets veritat. Helena deixà de ser sirena, deixà de ser una impossibilitat remota de mite, criatura llunyana, ara encarnada en la terrible possibilitat de no ser ja inaccessible, amb l’humà trasbals que això comporta. És el pitjor que pot passar? Fuga o desesper?

La rosa

Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena! Però que consti, des d’ara, que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé; que t’he esfullat, que t’he premut dins la mà fins a deixar-te sense respiració, que no t’he respectat amb aquella mena d’adoració estúpida amb què t’anomenen els altres, amb què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que també has seduït. Ja ens coneixem! Conec bé els teus encisos, les teves arts, la teva perversitat, i no m’arreplegaràs! Tu ets una d’aquelles noies que tota la vida semblen dir-te sí, et donen esperances, van passant temps i et corben l’espinada inútilment. Conec la teva col·lecció de vestits esplendorosos, les teves faldilles innumerables: -però les cuixes, no les trobem mai. Ja n’hi ha prou del teu imperi, de la teva tirania! M’avergonyeix d’haver-me deixat, per un moment, endur per la música del teu rostre. Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré a un toll i t’anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!

.

J. Palau i Fabre, Càncer, 21-12-1944

.
(Articles del dia aquí i aquí)

Invitació

PrimPoet-2010

Conec el director, que m’atura i em va dir: “tu que escrius al 9 i que tens tants lectors, per què no fas un article que parli de nosaltres? Si no el fas tu, no el farà ningú!”, i em va allargar un manifest groc com a programa, i jo el vaig desplegar i em va aparèixer una nena amb un paraigües invertit que en lloc de repel·lir acollia lletres i no aigua; i vaig girar el full, el manifest d’un groc llampant, i vaig veure la tirallonga d’actes programats entre abril i juny, i pensí d’entrada i per dedins que déu n’hi do, que mira quin dispendi ara que hi ha crisi i que tenint com tinc i estant el pati com està que no m’atabalin massa amb poesies i poetes; però llavors m’hi vaig anar fixant, en cadascun dels vint-i-pocs actes, vaig fixar-me i tot en el que deia, i ara n’hi havia un que anava de l’Espriu, i un altre d’en Màrius Torres, i després un de l’Estellés, i altre cop un de l’Espriu abans del d’en Pla, que diu que també ho era, de poeta; i després encara un altre sobre en Ferrater, amb gintònics i piano, i en Sindreu que treu el cap i somriu murri, i aleshores tots marxen cap al nord, tothom cap a Rússia, amb l’Akhmàtova, en Brodsky o la Tsvetàieva, i tornen a les cinc per fer un te i pastes amb el dandi Philip Larkin, i et regalen poemes de l’Albó, que aquest any en fa vuitanta i resulta que ho celebren, i també ho celebren en Pena i en Boluda, la Rodés i en Camps Mundó, l’Obiols-Bocanegra i en Romera, inclús en Perejaume, que amb un ganxo pescarà paisatges de fonoll i caderneres, i el vent de ponent durà el joglar Xavier Baró mentre a l’Àgora voleiaran Papers de Versàlia entre els acordions d’en Belda i en Tirant lo Folk; i vaig pensar que potser sí, que malgrat no ho fan al barri –és per això que em fot i ja em cau lluny–, potser sí paga la pena (i és ben gratis) anar-hi a veure què s’hi bull i cou; i vaig mirar aleshores el primaverapoetica.com, i de nou aquella nena amb el paraigües invertit que en lloc de repel·lir recull lletres i no aigua, amb el braç ben estirat i la mà oberta que sembla dir-te “vine”, i li vaig dir que sí, al director, que li faria l’article i parlaria d’ells, i que potser i tot ens veuríem algun dia que potser hi anés, malgrat la feina, la dona i la canalla, els sopars, el cine i el futbol, que són el desviure diari –en vers i prosa– del nostre vol i dol.

(Publicat a El9Nou, 16-4-2010)

Pdepoesia

Divendres dia 16, a les 20,30h, a la pista central de l’església de Sant Pere de Premià de Dalt, final del IV Trofeu Open Pdepoesia entre els poetes Carles Sindreu –remuntant posicions dins el rànquing (“home d’aplecs i de caceres, de costellada i porró blau”), d’esmaixada fina, vers vellutat i revés amb perfum de glicina– i Narcís Comadira –top ten consolidat (“mascle, gironí. Mitja estatura. Ullets de marrec trist.”) Seguidament, en honor als campions, fanfàrria jazzística amb 256 Trio i ball de nit primaveral a la plaça. Hi haurà copa de xampany amb vistes al mar. S’admetran expansions sentimentals. L’aforament és limitat, però el plaer serà infinit. El match començarà puntualment.

Incitació

Un temps vam ser muts. (Un temps.) Després del gest, el gruny com a expressió del dolor de viure. Ditades de sang sobre les pedres. I foc, i salabror rere els turons. I un altre gruny, plaer i més dolor, encara. Finalment, el llamp, el tro lluminós dins la cova. Designant el so vam esculpir els sentits: vam escopir el mot, passada i rés del sil·labari. Parlar i llegir és desfer un malentès. Escriure és provocar-lo. Si la poesia no té res a veure amb la literatura, l’àlgebra té res a veure amb les matemàtiques? El color amb la pintura? El vent, la pluja, amb els fenòmens meteorològics? La llum, amb què té a veure, la llum? La nit, amb “les flames a la fosca”? Aleshores, digues, tu i jo, què i amb què tenim a veure?

Dos poemes de Jordi Llavina

Amb puntual recurrència –i és bona ocurrència– en Jordi té l’amabilitat d’enviar-nos  recomanacions literàries i cites adients per a dies ventats, tardes plujoses o matins d’excés lluminós i asserenat. Són correlats literaris quotidians que, com un guant fet verb, s’ajusten al moment i mida precisa, sovint preciosa. Avui, entre la neu de Londres i la neu d’Astúries, també ens assabenta del (nou) premi de poesia Vila de Martorell que li han concedit pel recull País de vent, llibre escrit durant els darrers tres anys i homenatge indirecte, diu, a la Conca de Barberà, comarca des d’on a través del remodelat Museu de Vida Rural –hi anirem, hi vindrem...– en Jordi exerceix part del seu dinamisme literari. Per a l’ocasió ens venta dos poemes que seguem gustosament. El cor n’és el denominador comú. Un salvatge cor, que diria en Riba. L’un que batega, l’altre que ja no. Els poemes d’en Jordi són composicions de lloc amb una narrativitat que hi flueix tranquil·la i on el detall és invasiu com l’heura en el reixat d’un vell casalot. En la malla de poema, si hi passes la mà gosant-ne el tacte, hi notaràs el batec del moviment: sístole i diàstole.

Cor meu

No en tens cap altre: és el teu cor.
Tan coriaci, i més inexpugnable
que les figueres de moro que creixen
en timbes fondes, ferestes com tombes.
En canvi, altres vegades, fonedís,
retut i vulnerable com la figa
que, des del mirador d’una branca alta
al veïnat amable d’un jardí,
ha caigut al carrer i, oferta al trànsit,
sembla que es queixi –estremida, esclafada—
sota el corró pneumàtic d’una roda,
o que potser es va descosint –petita
víscera— a la mà cuitosa d’algú
que l’ha collit de terra i ara pren
tant de delit pastant-ne l’hemorràgia.

Anunciació

(al mas de les ombres)
Aquell dia vas obrir els porticons del mas
–massissos, de fusta gebrada de vernís.
Només quedava un vidre a la finestra.

Una franja de llum va projectar-se
del fred de fora al nínxol de la llar
–tan buit, i net, sense volves de cendra.
Abans, però, havies apartat les cortines
–d’un color verd de terra mai rentat
i d’un caient sense fe ni el rigor
de la mortalla vestint el pit mort;
més aviat el vellut polsegós
del teló d’un teatre d’artesans.
Trobàvem, dins una fornícula,
tot de diaris vells i de revistes
de feia anys, i dins una senalla
branquillons secs de pi i un munt de pinyes,
pinassa i agulles torrades,
potser cargolins morts i terra eixuta
que hi devia haver arribat un matí
sent una pell tendra de fang
damunt l’os llarg d’una branqueta
o dins les cel·les d’una pinya oberta.

Dins de la llar, penjaven els clemàstecs.
També hi havia eines de ferro negre:
l’atiador, que a les nits ens servia
per burxar els tions encesos, ferint-ne
l’escorça fins a fer-la espurnejar;
i la joguina freda d’una pala
per escurar la cendra l’endemà.
La nostra habitació feia olor
de manta humida, de guix revingut.

Et recordo a peu dret, al menjador,
a tocar de la taula que tenia
un calaix fondo, amb pom rodó, pel pa,
contemplant la franja de llum, absorta.
¿Que et trobes bé, t’has marejat, què et passa?
Explicant-me que et senties tan nua
com la neu de serradures dels àcars
o la senalla de la llenya prima.
Miro si hi ha res fresc a la nevera.
I em deies que amb el ferro dels clemàstecs
no feies per lligar curta l’angoixa.
Què et sembla si t’estires una estona.
Llavors vas fer, resolta, un cop de cap,
com espantant-te mosques de la cara,
i vas tornar més pàl·lida a prop meu.

 Et vas deixar morir mesos més tard.
Com l’àcar nu. I el ferro que, en efecte,
semblava que es fongués al teu costat.
Cadena desfeta,
..........................una lleva espanyada,
...............................................................el forat
allà on hi havia hagut tota la vida el cor.

L'aventura

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers

Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus

Rimbaud

Avancen lents, els dies. No passa ràpid, el temps, perquè l'eternitat no pot tenir mai pressa. Veig, immòbils, d'un lletós compacte que sura en l'aire, grans masses informes de temps nuat. Tot quietud. Pluja amunt, m'esbalço en calabruix de pedra i de silencis damunt camps de verb a punt de sega.