En aquest bloc ens hem referit llargament –i llarg com era– a Xammar. Aquí un article, allà un altre, més enllà la sèrie Xammar sobre la república (un, dos, tres, quatre, cinc) i altre cop aquí una propina.
Amb l’amic Albert Vilar llegirem uns fragments de “Seixanta anys d’anar pel món”, extrets de la lectura dramatitzada que vam dedicar-li fa un parell d’anys. Transcric l’emotiu fragment final:
"Els quatre darrers anys de la meva vida tenen un to una mica diferent, un to de melanconia, de desencís, de desengany, un to de color de gos com fuig. El divendres Sant de 1969 va morir, quan jo tenia 81 anys i ella 79, la meva primera muller després de 47 anys de viure junts. Que ningú no em pregunti res sobre aquest matrimoni. Dient que va durar 47 anys em penso haver-ho dit tot. El dia 2 de maig de 1970, és a dir, quan jo tenia 82 anys, em vaig tornar a casar. Que ningú no em faci el retret d’haver anat massa de pressa, el temps no em sobrava i la meva segona dona no era per a mi una coneixença de quatre dies.
25 anys abans, segons les paraules de Lloyd George referint-se a un incident semblant de la seva vida, aquella dona havia estat “la meva secretària i quelcom més”. Durant un quart de segle ella es va casar, va tenir fills i cada un de nosaltres dos va fer la seva vida. Però mai no ens vam perdre totalment de vista.
La meva primera muller descansa al cementiri de l’Ametlla i fou enterrada un dissabte de Resurrecció. Sense ser una practicant, la meva dona era una creient de confessió evangèlica i això, en un país com Espanya, hauria pogut ser suficient perquè un capellà de criteri estricte li refusés la sepultura en un cementiri catòlic. Per sort, mossèn Joan Vallicrosa entén les coses d’una manera més ampla, més germanívola, més cristiana, i a la seva generosa comprensió dec que la meva dona estigui colgada sota la mateixa terra que el meu germà, que el meu pare, que els meus avantpassats, que una munió d’homes i dones de la meva nissaga i de la meva parla.
Tots ells m’esperen i a tots ells aniré a trobar el dia que Déu alci el dit. El camí el conec prou bé. És el camí que, molt jove, jo prenia gairebé cada dia per anar de l’Ametlla a la Garriga, a l’escola del senyor Cruselles, a la Farmàcia Arimany, on em donaven medecines per a la meva mare malalta, i a la pastisseria de Mena Viader, quan em podia permetre el luxe d’una llaminadura.
És un camí que per sota de l’ermita de sant Nicolau va a parar a can Busquets. Allà podia triar dos camins, el de baix, que per can Illa duia a la carretera i al pont sobre el Congost, i el de dalt, que per la baixada d’en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l’aigua era baixa, fent saltirons d’una pedra a l’altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d’anar tan lluny. No em caldrà ni arribar fins a can Busquets. Al peu del turó de sant Nicolau ens aturarem i s’obrirà una porta, la porta d’un recinte de pau, de silenci i de repòs. M’hi portaran ajagut i ja no me’n mouré mai més."
Entrades
