Ja m’hi havia referit en una altra ocasió, als treballs de toponímia de l’Enric Garcia-Pey. Si ara crec oportú insistir-hi és perquè darrerament he tingut l’oportunitat de seguir, a certa distància, però també prou a la vora com per fer-me’n més cabal, la culminació de dos treballs més, el de l’Ametlla del Vallès i el de Lliçà d’Amunt. Són recopilacions que ja tenia fetes feia temps i que, finalment, s’editaran a la tardor. Cal felicitar-se’n i felicitar a l’autor per la seva feina ingent i discreta, que ja compta amb vint-i-cinc poblacions de la comarca que poden presumir de tenir aplegat, en un volum, el seu patrimoni onomàstic –els noms de lloc, de gent, de cases... Ben sovint, la tasca de l’Enric depassa la mera referència i s’endinsa –deixant-ne constància documental– en la descripció i explicació del nom o motiu, en la hipòtesi reforçada per l’etimologia o en la simple conjectura que deixa entreoberta la possibilitat de noves aportacions. Llevat de Sant Pere de Vilamajor i una part de Figaró-Montmany, Garcia-Pey ja té recopilada la toponímia de tot el Vallès Oriental, que aviat és dit. Regirant des d’arxius municipals i parroquials fins a privats i familiars, el projecte d’inventariar la toponímia comarcal ha pres cos a mesura que s’editaven els treballs per part dels ajuntaments respectius.
Tanmateix, aquest “corpus” viu restaria incomplet i sense desplegar el seu potencial si es mantingués tancat en edicions locals, sense possibilitat de poder-se consultar a la xarxa. Seria un privilegi per a estudiosos de diferents disciplines –i per al públic en general– disposar d’un portal que recollís globalment l’inventari toponímic de la comarca que l’Enric Garcia-Pey ha anat treballant des de fa més de trenta anys. Cap comarca catalana té aquesta possibilitat, perquè cap disposa d’un Garcia-Pey. Correspondria, potser, a l’Arxiu Comarcal de Granollers, liderar aquesta iniciativa? Al Museu? Al Consorci de Turisme del Vallès Oriental? A algun dels ajuntaments de la comarca amb prou sensibilitat pel tema? No podem fer veure que no tenim aquests milers de topònims recopilats, tot aquest patrimoni a l’abast.
Endegar aquesta tasca seria la millor manera d’agrair i reconèixer a l’Enric –públicament, institucionalment, “comarcalment”– la feina feta, de posar en valor, fent-ne difusió, aquells treballs que des de l’altruisme, el rigor i la serietat contribueixen a “guardar-nos els mots”, ni que sigui a partir de l’intangible que suposa poder anomenar llocs i persones que potser ja no hi són, o que potser si hi són ningú ja no recorda o sap llur nom, que són pell del nostre paisatge verbal, cal·ligrafies de la història, relat en curs d’un patrimoni immaterial.
El poeta Carles Camps Mundó, darrer premi Carles Riba amb “La mort i la paraula”, i autor, entre d’altres, del “Llibre de les al·lusions” i “El contorn de l’ombra”, ens envia aquest article, inèdit en premsa, segons sembla a causa de la seva extensió, no pas de la seva contundència. Fa bo de llegir opinions com aquesta de part dels nostres poetes més dilectes. Gustosament, i amb el seu permís, ens en fem ressò.
“El Tribunal Constitucional ha dictat sentència i ha decidit que el català a Catalunya no pot ser ni tan sols llengua preferent de l’administració, amb totes les conseqüències que se’n derivin: pensem en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació de titularitat pública. És a dir, volen reduir la nostra llengua un altre cop a la semiclandestinitat cultural i a l’ús en l’àmbit familiar i prou. (Realment els catalans no vam saber entendre –i perdoneu-me la humorada– la capacitat oracular d’Aznar quan ens va advertir que él sólo hablaba catalán en la intimitad.)
Continua, doncs, l’obsessió espanyola contra qualsevol llengua que posi en dubte la concepció nostàlgicament imperial de la relació de poder no pas amb ciutadans, sinó amb súbdits. Tota llengua que no sigui l’espanyola, aquí i a l’Amèrica Llatina, és una llengua plebea, una llengua “indígena” sense capacitat de cultura escrita –recordem l’episodi de Suárez i la ciència–, i aquest menyspreu el practica una llengua –accepteu-me la metonímia– que potser sí que té milions de parlants, però que, en el mapa lingüístic de les llengües més esteses al món, malauradament és la llengua de la pobresa i de la immigració, és la llengua subordinada a les altres llengües grans, fins al punt que llengües més petites pel que fa a l’extensió, com l’alemany, l’italià o el francès, tenen molta més importància cultural i econòmica que no pas la llengua castellana en les seves diverses varietats hispanoamericanes. Una importància, la d’aquestes altres llengües europees, que deriva justament de la capacitat d’innovació i de creació, dos termes vedats en l’àmbit espanyol, on es paguen royalties per tot i on una generació progressista com la del 27, que volia canviar les bases d’una ideologia cultural que s’aferra al que inventen ellos i que es rabeja en la complaença de conceptes masclistes com el honor y la gallardía, va ser massacrada sense cap pietat i obligada a exiliar-se ben lluny, tot perquè Espanya continués rendint culte als privilegis més depredadors i sanguinaris i als valors eclesiàstics més reaccionaris.
Bé, doncs ara, com tantes altres vegades, aquesta cultura espanyola, amb molt poca cosa per oferir en l’àmbit del progrés humà que sigui temptadora, a part de la sempre “convincent” força bruta, és la que a través de tribunals caducats i sense dignitat per renovar-se, i a través d’uns partits d’àmbit estatal que ho permeten i fins i tot ho persegueixen, com és el cas del PP, vol posar traves legals al nostre desenvolupament lingüisticocultural. (¡Encara els haurem d’agrair que no facin servir la gran tradició humanística de la baioneta!) Sí, ens volen posar traves a la llengua i la cultura amb la perpetuació de la mutilació centralista practicada avui dia d’una manera grotescament fatxenda. (Només cal que ens fixem en la “falla” política valenciana, amb els ninots “indultats” –¿fins quan?– de Don Francisco i Doña Rita.) I tot per impedir que puguem ser mai una de les cultures que compten a Europa, tant per dimensions territorials i per potència econòmica com per nombre de parlants i per producció cultural. L’Espanya secularment endarrerida, com s’ha demostrat fa poc amb la crisi, sempre ha viscut d’esprémer les colònies, quan en tenia, o ara de plomar les parts més dinàmiques de la perifèria peninsular.
A més a més, sense donar-los ni veu ni vot en l’assumpte, hi ha la demagògica utilització dels milers de catalans castellanoparlants com a punta de llança de l’extermini lingüístic català, quan en realitat són quatre ressentits universitaris catalanofòbics, que confonen antinacionalisme català amb el més ranci, sòrdid i mesquí nacionalisme espanyol, els que, atribuint-se una representativitat que ningú els ha atorgat, mouen els fils a Catalunya de l’anticatalanisme més fals i falaç possible, amb els inestimables amplificadors de totes les tèrboles i reaccionàries forces ultradretanes espanyoles, amb PP, FAES, COPE, El Mundo i tutti quanti, al capdavant, i al culdarrera, “ciutadans”, Ferrans, Bonos i Rosas Díez.
Demostrada l’obsessió espanyolista contra la diferència, contra l’alteritat, com ha quedat ben patent ara amb la sentència del TC, si és que encara en necessitàvem cap prova més, els polítics de Catalunya, aquests polítics que sempre s‘abaixen els pantalons de la conselleria que sigui per fer contents el món empresarial i el sector negocis, s’haurien de plantar d’una vegada per sempre davant del frau –o, si no, retirar-se de la cosa pública– i negar-se a participar mai més en una política que únicament ens porta la humiliació de ser tractats com una ciutadania de segon ordre que no té plens drets lingüístics. Ja és hora que tots els drets dels ciutadans, i la llengua n’és un –com també ho és una vida digna–, passin per sobre dels interessos politicoempresarials.
És necessària la ruptura política i econòmica amb aquesta estafa que és l’estat de les autonomies, sense esgrimir possibilismes de “peix al cove” i assumint-ne les conseqüències que siguin. S’han de començar a fer, doncs, els passos imprescindibles cap a la independència i deixar de banda estatuts que no són respectats ni pels tribunals ni pels partits espanyols: s’imposa obrir un procés democràtic de secessió, encara que Espanya, en la seva incapacitat negociadora, plantegi la ruptura com a traumàtica. (Prou que ho sabem, que la mateixa Constitució que ara, segons la sentència de les seves tronades vestals, ens rebutja com a nació de ple dret i com a llengua de primer ordre –tot plegat passant per sobre de la voluntat popular–, al seu torn instaura la “raó militar” –perdoneu-me l’oxímoron– com a defensora de la unitat d’Espanya. ¡Quina magnífica capacitat d’integració constitucional!)
Diguem-ho ben clar: estem tips de passar per bilingües sota la pressió d’un unitarisme lingüístic de tradició reaccionària i d’haver-nos de sentir feliços, a sobre, veient com la nostra llengua i la nostra cultura queden diluïdes i indefenses enfront del multiculturalisme que els ingenus sense nord teòric de l’esquerra ens venen com a progressista i que no és res més que submissió als interessos del mercat global, massa sovint monolingües.
Crec que tot això que he anat apuntant sobre l’acció política que s’hauria d’emprendre és el desideràtum de molts de nosaltres, però també és cert que no confiem gens ni mica en els nostres polítics, que no són sinó uns mesells acostumats a tota mena de tripijocs i renúncies.”
Ho comentàvem diumenge, entre petards i botzinades i crits adotzenats de “yo soy español, español” de canalla (hormonalment alterada) en edat d’eso. El nervi del país –i m’ho ratifiquen les imatges que he vist per la teletres– és el que es va manifestar dissabte sense trencar ni un vidre d’aparador ni cremar cap arbre o mobiliari urbà. Centenars de milers de persones i ni un vidre trencat. És el país actiu i articulat que es reconeix en la llinya i traça d’un pòsit i d’una il·lusió compartida. L’altra, que és molt respectable, no articula ni construeix res ni (per Catalunya) mourà mai tanta gent –per què? amb quina causa?– com dissabte es va aplegar al Passeig de Gràcia i a la Gran Via.
Avui he pensat en l’amic Sindreu quan deia que en molts moments de la seva vida va ésser feliç essent espectador de la felicitat dels altres. L’alegria, ja se sap, és encomanadissa, però, com la tristesa, sempre va per barris. La mateixa reflexió fa la Gabancho a l’inici d’aquest article recomanable, tot i que em quedo amb la conclusió: “Al capdavall ens adonem que l'orgull espanyol ve sobretot de l'emoció un xic primitiva de l'esport. Aquí sí que les coses funcionen, i ja és pega que els Gasol i els Nadal i més de la meitat de la roja i el 100% de la natació siguin catalans. És pega però no problema: se'ls espanyolitza i ja està. S'espanyolitzen també les emocions. El que no tenen en compte és que són emocions efímeres, volàtils i que no tenen gaire fonament seriós. Fixem-nos que tantíssims catalans van celebrar l'Eurocopa de la roja i, des de llavors, l'independentisme s'ha multiplicat com mai abans. La gent és prou llesta de separar emoció i determinació nacional.” Semblantment, però amb un altre punt de vista, s’expressa en Màrius Serra en aquest article, com sempre, juganer.
Al capdavall, em pregunto, quin és el relat de país que hem construït durant aquest darrers trenta anys durant la major part dels quals hem tingut transferides les competències d’ensenyament? Quin el relat que s’ha fet a les classes d’història? Quin imaginari s’ha projectat a través de la literatura? Quina excel·lència i orgull s’ha transmès a la canalla que ara crida “yo soy español, español”?
La cisa nacional –allò que no importa a la majoria de la gent, a la Catalunya real, en diuen, perquè tot és crisi, atur i habitatge– comença a tibar davall la bragueta dels pantalons i tard o d’hora algú se’ls haurà d’acabar abaixant o bé quedar amb el cul a l’aire. El sastre, dissabte, va començar a prendre mides.
Resolució de l'Ajuntament del Port de la Selva (Alt Empordà). En resposta a la sentència del TC sobre l'Estatut, el municipi es declara moralment exclòs de l'àmbit de la Constitució espanyola. Presentada per l'alcalde, Genís Pinart (CiU), la declaració ha tingut el suport dels set regidors de la corporació (4 de CiU, 2 d'ERC i 1 del PSC).
Davant la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya, el Port de la Selva es declara moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola
Davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut d'autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum popular el 18 de juny de l’any 2006, l’Ajuntament del Port de la Selva, reunit avui en ple extraordinari, interpretant els anhels dels ciutadans d’aquest poble empordanès als quals representa, fa públiques les consideracions i acorda les resolucions següents.
1. La sentència retalla molt greument l'Estatut en qüestions clau per a l'autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament. Tenint en compte que la carta magna catalana és ja un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005, que ja va ser substancialment retallat per les Corts espanyoles, i que va ser aprovat per àmplia majoria a les urnes pel poble de Catalunya, la conclusió evident que se’n desprèn és que les aspiracions d'autogovern de la nació catalana no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.
2. La reforma de la Constitució espanyola amb l’objectiu de fer-hi possible l’encaix de les aspiracions d'autogovern catalanes es certifica com una quimera del tot impossible, atès que requeriria el suport de dues terceres parts de les Corts espanyoles, una Cambra dominada pels mateixos partits espanyols que van retallar l’Estatut aprovat a la Cambra catalana per una amplíssima majoria o que el van recórrer després al Tribunal Constitucional, i que han designat els membres d’aquest tribunal polític fet a la seva mida.
3. La sentència del Tribunal Constitucional tanca, doncs, de forma definitiva el sostre d'autogovern de Catalunya dins l’Estat espanyol, molt per sota de les aspiracions del poble de Catalunya, que reclama avançar cap a noves fites de llibertat nacional.
4. Des d’aquesta corporació municipal creiem arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya i, com a representants legítims dels nostres veïns, acordem declarar el nostre municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola, en un gest conscient d’afirmació nacional i democràtica, de resposta a aquesta sentència humiliant.
5. Així mateix, cridem els veïns del Port de la Selva i els ciutadans i ciutadanes de tota la nació catalana a participar massivament als actes públics en contra d’aquesta sentència i en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.
Entrades
