"Capvespre" amb Màrius Torres

Quan seré mort, ja no tindré més febre.
Seré fred com el marbre o com el cel,
la meva cambra semblarà un pessebre,
hi haurà rius i muntanyes i un estel.
I figures de fang o de retaule
que no em veuran, i jo els veuré morir.
Deixa'm guardar una sola paraula,
Senyor, per ells, quan pensaran en mi.

Un 30 d'agost de 1910, avui fa cent anys, naixia a Lleida el poeta Màrius Torres i Pereña. El poema transcrit data del 17 de març de 1937 i fou escrit al sanatori de Puig d'Olena on Torres hi féu estada a partir del 1935 fins el 29 de desembre de 1942, data de la seva mort a causa de la tuberculosi. La fotografia correspon a la cambra on el poeta expirà. Va ser feta fa dos dies, en el transcurs d'un homenatge i ruta guiada pel mas Blanc, Puig d'Olena i Sant Quirze de Safaja, on és enterrat.

Notícia de nosaltres

“Per a la gran tasca de conèixer-nos necessitem la col·laboració dels poetes, dels novel·listes i dels assagistes, dels esperits que posseeixen el do d’intuir, sense documentació prèvia, els batecs més ocults de l’ànima del poble. Una estrofa genial –on les paraules prenen l’equilibri just forçat pel ritme–, una descripció espurnejant on es defineix un estat d’esperit individual o col·lectiu–, poden esclarir en un instant replecs íntims on mai no podrà arribar el més ben muntat microscopi documental.” Són paraules de Jaume Vicens Vives, de qui enguany commemorem el centenari del seu naixement –i els cinquanta de la seva prematura mort–, renovador de la historiografia catalana i agent actiu en l’intent –falsament reeixit, però això és una altra història...– d’establir ponts fructífers de diàleg amb la intel·lectualitat (falangista) castellana durant els anys cinquanta. El fragment pertany a Notícia de Catalunya (de 1954, revisada el 1960), llibre clàssic de Vicens, ara reeditat. Es tracta d’un assaig oportú que actualitzava el catalanisme i posava de manifest la necessitat de bastir una història allunyada de “reis i prínceps, batalles i esdeveniments polítics, per tal de concentrar els focus sobre el mecanisme íntim del desenvolupament humà de Catalunya.” Era un concepte, doncs, allunyat i enfrontat al romanticisme i que vist, des d’avui, l’avenç de les ciències socials, tot i poder subscriure’l, no deixa de ser un producte del seu temps. Però en l’obra i projecte de Vicens hi ha un corrent de fons i una demanda ben actuals: “Hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps dels carolingis.” És a dir, a l’hora d’esclarir quin futur i quin horitzó nacional és el més adient per al país, cal tenir en compte la trama i l’ordit que ens han fet ser com som per saber-nos explicar –sobretot saber-nos entendre i explicar– més enllà dels tòpics i consignes de la trompeteria argumental que impregna la política i constreny certa opinió i periodisme actuals.
Si aquest estiu visiten l’Empordanet, no deixin de veure l’exposició Complicitats, a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, resum sincer de la relació intel·lectual entre Pla i Vicens i bona mostra de l’evolució del pensament de Vicens i de les seves vel·leïtats polítiques, truncades, de ben segur, per la seva malaltia i mort. “Cal penetrar a fons en el cor del nostre ésser col·lectiu.” Això és el que va fer Jaume Vicens Vives i el que posà per escrit a Notícia de Catalunya.

(Publicat a El9Nou, el 20-8-2010)

Més sobre Vicens Vives: aquí, aquí i aquí

Agostembre

Simular destrament amb pluja i trons de xapa il·luminats un mitjan setembre essent encara agost insuls de cossos abocats a la platja –excessius i derrotats– talment crancs o tortugues tropicals a punt de posta i zel. Amunt amunt, només l’albatros solitari contra l’afonia del temps, d’un temps.

No esteu a l'altura

Avui, l'article d'en Palol és ben clar i de bon llegir: "Als polítics catalans actuals us passa com als franquistes un cop mort Franco: la realitat us ha depassat, sou presoners culturals i morals d'uns principis i una retòrica que ja no corresponen als fets, als problemes, als reptes, als objectius, i no us queda més remei, per decència però també des d'un estricte sentit pràctic, que retirar-vos per deixar passar qui estigui en condicions d'entendre i gestionar una situació davant de la qual és clamorós, i així ho ha evidenciat la ciutadania, que no esteu a l'altura."

Per si servís d'alguna cosa, jo també m'he afegit a la crida http://www.araomai.cat/.