La mort es desplaça lentament

Després de dinar m'han dit que s'havia mort en Joan Triadú. He quedat parat. Una estona abans, tot dinant, llegia al suplement de Cultura de l'Avui el que seria la seva darrera crítica literària publicada. Més que una crítica, comentari reflexiu sobre una novel·la ambientada en la guerra civil. Quan m'ho han dit, he pensat, de cop, en el primer paràgraf de l'article, que m'havia cridat l'atenció per la seva imatge lírica, incontestable i potent: "Per als que hem tingut temps de pensar-hi de ben lluny, la guerra es desplaça lentament, com un somni. Ho fa navegant en silenci per una mar vespral i neutra. La mateixa embarcació s'emporta per ordre els que la preparaven, els que la declararen, els que hi participaren i els que, finalment, en tenien un record, del més punyent al més vague."

Tenia 89 anys i feia només unes hores que havia salpat quan jo llegia aquest paràgraf que em situa entre en els que no en tenen cap record i no per això es quedaran en terra.

La funció social dels poetes (catalans)

"Algunes de les qüestions fonamentals de la vida, per exemple el lloc de naixement o la llengua materna, ens són donades i ningú no ens pregunta el nostre parer sobre aquests assumptes. Per això no té sentit ni enorgullir-se’n ni blasmar-los. Però un cop la vida es desenvolupa al voltant d’una llengua necessitem veure-la respectada a tot arreu, però d’una manera ineludible en el seu territori. Només així podrà assolir el propi vigor en tots els vessants de la nostra vida, dels quals a mi em toca defensar el de la poesia. Perquè som ben poca cosa sense la nostra llengua, ja que ella és també el nostre pensament i la nostra sentimentalitat.

Així ho sent aquest poeta català que avui es dirigeix a tots vostès en la festa de Barcelona, la capital d’aquesta nació que és Catalunya, que fa molt de temps va pactar amb una altra nació que era Castella formar una unitat que es va acabar dient Espanya.

Ara som en un moment difícil després de segles de conflictes. Potser ha arribat l’hora que una visió obligadament nova en un món nou ens faci arribar a una nova conclusió. Això ja no se’ns planteja només des de la visió de la llengua, ni tan sols de la cultura, sinó des d’una visió encara més àmplia. Potser la necessitat de supervivència, de progrés material i espiritual que té Catalunya en aquest moment crític de canvis en l’equilibri social i econòmic del món fa que avui s’hagi de renunciar al tipus d’unió que fa segles va convenir a les dues parts. Perquè ara, quan hem passat a creure i a dependre d’un ens superior que és Europa, ens adonem que ens pesa més que mai veure amb quina força perviuen encara les dues Espanyes de les quals parlava Antonio Machado. N’hi ha una de molt poderosa, que és reticent a avançar: aquella Espanya de las «unidades de destino», de la «irrenunciable unidad de la patria», avui garantida ni més ni menys que per l’exèrcit, com diu la Constitució. L’Espanya del pitjor Unamuno, aquella del «¡Que inventen ellos!».

Potser ha arribat el moment d’acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca en aquest nou ordre mundial que, sobretot arran de l’última gran crisi econòmica, s’està configurant.

És possible que la nostra realitat social avui sigui bilingüe i que no triguem gaire a ser una nació amb moltes llengües maternes. Però aquesta nació, ara per ara i primer de tot, ha de defensar la seva existència i decidir quines relacions vol establir amb Espanya. Em sembla que les raons històriques són prou rotundes perquè us digui que demà no sé el que serem, però que avui l’únic que ens pot unir a tots —vinguem de la llengua que vinguem— és una Catalunya en català."

Joan Margarit, pregó de les Festes de la Mercè, Barcelona, 23 de setembre de 2010

A vegades

A vegades faig com si jo fos sol al món i ja no hi fóssiu, com si ja haguéssiu marxat o no existíssiu. I és impossible fer-ho, tanmateix, sense la vostra presència. Aleshores repenso aquell poema de Sadé que hagués volgut escriure i que em vaig reescriure a raig i a sobre de memòria. Quan em vaga i m'hi poso, el repenso intensament de tan absurd com és que a vegades faci com si jo fos sol al món perquè no hi fóssiu i no hi hagués al meu voltant sinó l’aire que respiro i el que exhalen altres éssers. Com si la soledat del món, pam a pam, consistís, exactament, en saber-ne la possibilitat però ignorar-ne no la imminència sinó la immanència. Si veiéssiu que algun cop faig com si jo fos sol al món perquè haguéssiu marxat o bé no hi fóssiu, passeu de llarg, si us plau, gireu el cap, no en feu cabal. O feu talment, també; arribats aquí, no ens ho tindrem en compte.

Sancho Marraco, patrimoni musical oblidat

El matí del 16 de setembre de 1960 –ahir va fer cinquanta anys– moria a la Garriga el músic i compositor Josep Sancho Marraco a l’edat de 81 anys. Sancho Marraco és considerat un dels grans compositors catalans de la primera meitat del segle XX, sobretot de música religiosa, si bé la seva obra també comprèn música profana, especialment sardanes, harmonitzacions i composicions diverses de temàtica popular. El seu fons, repartit entre la Fundació Maurí de la Garriga i la Biblioteca de Catalunya –una part més petita es troba a l’Arxiu de la Catedral– conserva, pràcticament, la totalitat de l’obra del compositor: prop de 700 peces profanes, quasi 400 de religioses i uns 300 arranjaments.

La prolífica activitat del músic no només s’explica per la seva capacitat de treball i un entorn propici –l’oncle era Mestre de Capella de la Catedral de Barcelona–, sinó també per la seva precocitat a l’hora de composar, que s’inicià als catorze anys. El 1887 es traslladà a Barcelona amb la família, on va tenir com a mestres Josep Mas i Serracant, Josep Viñas i el seu oncle, i amb setze anys ja va ser nomenat organista de l’església de Sant Agustí, càrrec que va compaginar, fins el 1908, amb la direcció musical del Teatre Romea de Barcelona. Sancho Marraco, doncs, vivia de ple l’efervescència cultural de la Barcelona modernista i noucentista i les seves composicions aviat van començar a ser conegudes i premiades, sobretot en jocs florals –a Reus o a Girona, per exemple. El seu reconeixement es fa palès no sols per la quantitat de premis assolits en vida –més d’un centenar–, sinó per les nombroses col•laboracions que li són demanades per ser membre o presidir jurats en certàmens de cors de Clavé, amb els quals tingué una llarga i estreta relació i també en reconeixements institucionals –des del Centre Català de Granollers a la Sociedad Artística Musical de Madrid.

Tot plegat li va valer el nomenament, el 1922, de Mestre de Capella de la Catedral de Barcelona, d’on ja era organista, i un reconeixement públic que el portà tant a presidir tribunals d’oposicions com direccions honoràries de corals i orfeons diversos.

Malgrat l’allunyament relatiu de la comarca, però, sempre hi va mantenir el contacte gràcies a les amistats amb els músics Josep Aymerich i Manuel Blancafort, de la Garriga, amb Josep Maria Ruera, de Granollers, amb Tomàs Balbey, apotecari i estudiós de Cardedeu, amb Francesc Baldelló, musicòleg i organista vinculat a Sant Feliu de Codines, o amb l’escriptor Carles Sindreu, de qui musicà, el 1957, el poema Cançó de l’Ametlla del Vallès. La correspondència de Sancho Marraco –copiava en llibretes les cartes emeses i guardava els retalls de premsa on se’l mencionava– dóna bona mostra, doncs, de les seves fecundes relacions personals, artístiques i professionals.

Durant la guerra civil va ingressar a l’Associació de Funcionaris de la Generalitat amb categoria de docent i director musical i les seves obres sovint van ser interpretades per la Banda Municipal de Barcelona atès el seu caire popular i catalanista. La seva casa de la Garriga va servir d’oficina del Socors Roig Internacional. La impressió de la guerra civil –expressada en la correspondència amb el seu amic garriguenc Lluís Fortuny– motivà, el 1938, la composició de la Missa Defunctorum –recentment enregistrada en cd per la Camerata Impromptu–, potser la seva obra més profunda i impactant.

Acabada la guerra, amb el prestigi personal i musical intacte, als 63 anys, Sancho Marraco va tornar a la Garriga. Era el 1942 i un any després va ser nomenat Fill Predilecte. Tanmateix, ni deixà de composar o dirigir ni de participar en jurats o rebre distincions. El 1957 l’Ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla al Mèrit Artístic i el 1959 es festejà el seu 80è aniversari al Palau de la Música, amb l’Orfeó Català, el qual va dirigir quan s’interpretà la seva composició La filadora.

El 1964, quatre anys després de la seva mort, s’inaugurà un monòlit per honorar el seu record, darrere de l’església, a pocs metres de la casa on va morir, avui desapareguda. Hi van actuar els cors locals de l’Aliança, l’Orfeó Garriguenc i el cor infantil de la Salle, i van fer acte de presència representants de l’Orfeó Català i de la Federació de Cors de Clavé, a més d’amics personals com el músic granollerí Ruera.

Enguany, a cinquanta anys de la mort del Mestre, amb el seu llegat i partitures a l’abast, la Garriga –de tanta tradició coral i musical– no li haurà dedicat cap tipus de record, institucional o no. Potser encara s’hi és a temps. No es tracta de repartir culpes, sinó d’assumir responsabilitats, no massa greus però sí força elementals, em sembla. Al capdavall, qui sap si l’oblit té a veure amb la deixadesa indigne del monòlit, tan brut i escrostonat que no permet veure ni la data de la seva mort. Ha de ser això, segur, no se m’acut cap altra explicació.

(Publicat a El9Nou, 17-9-2010)

Diada a l'Ametlla

No és la primera vegada que hi col·laboro però sí la primera en què hi he tingut una intervenció explícita. Amb bon criteri, l’acte institucional –unitari i sobri, però potser amb excés de globus– ha tingut lloc al parc de Joan Plumé (qui fou alcalde republicà durant la guerra civil), on hi ha hagut els parlaments –amb tarima i faristol, ben ornamentats, sortosament a l’ombra–, l’ofrena al monument al vell alcalde i també els concerts i el vermut –amb mantells blancs a les taules reblertes d’oferta generosa. Després de la breu intervenció de l’Alcaldessa, acompanyada per alguns regidors de govern i oposició, se m’ha concedit l’honor de prendre la paraula per intentar explicar –amb més o menys traça, i amb l’ajut d’alguns mestres– què és això de l’11 de setembre, per què cantem els Segadors i des de quan. Si voleu, en podeu fer una lectura des d’aquí. Com deia, si hi ha alguna ocasió, festivitat o commemoració propícia per intentar “conèixer-nos nosaltres mateixos” –més enllà de les contingències de la misèria actual–, la Diada n’és, sens dubte, una magnífica ocasió.
(Fotografia: Ajuntament de l'Ametlla del Vallès)

Bullirà el mar

Baixant de la c-60 cap a l’n-2, en un dels trams que ja en direcció nord, sempre paral·lels al ferrocarril, deixen veure el mar de la costa maresmenca, he vist fer-se realitat el vers immens d’en March que diu allò de bullirà el mar com la cassola en forn, perquè la cassola, a sobre el mar, surant en l’aigua, cap allí on l’horitzó assenyala l’indici d’unes antigues muscleres avui abandonades, era tot corona de foc, el fogó incandescent d’una vitro que un Posidó desmemoriat i xaruc hagués oblidat apagar després de fotre’s, per esmorzar, un simitomba de rap, i desaparèixer, indolent, entre veles e vents, cel amunt cap amunt, resseguint amb els dits el rastre de la llum vaporosa que en aquella hora, filtrada pel caprici absurd dels núvols, queia com suau cortina de baf damunt nostre, i de poc no m’enduc, aleshores, el ciclista del club de Pineda que –diria– després d’expectorar fort, no ha sabut o pogut evitar un gir estrany cap endins la calçada mentre jo, fent talment, agraïa de cor dins el forn sobtat i bullent del pit que no em vingués de cara, encegat –a joc de daus vos acompararé...–, cap feliç ignorant del gran vers immortal i tan bell de l’Ausiàs March.