Puiggraciós, 300 anys

“La festa de l’entronització de la verge de Puiggraciós celebrada el dia 8 de setembre de 1957, havia de possibilitar la plasmació d’una idea, viva en la meva imaginació des de feia temps, consistent a coronar d’una manera simbòlica la Verge del Serrat des del cel per mitjà d’un helicòpter, el qual, en un descens vertical estricte, havia de deixar damunt el Santuari una corona d’argent i cristalls fixada a l’extrem d’un llibant.” La gesta, ideada pel poeta Carles Sindreu –per qui, si no?– no es va dur a terme, però ja forma part de l’anecdotari històric del Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós que aquest octubre comença –impulsada pels tres àngels de la guarda que en tenen cura– la celebració del seu 300 aniversari. Cal remuntar-se, doncs, a inici del segle XVIII, quan els parroquians de Montmany, recollint la llegenda àuria de les marededéus trobades per bous o pastors, invocant els beneficis atribuïts a la imatge –una talla del segle XV que es guardava a Sant Pau de Montmany– van demanar permís al bisbe per construir un santuari que s’obriria al culte el setembre del 1711.

Anys abans de l’ocurrència d’en Sindreu, en plena follia guerracivilista, el santuari –com d’altres temples i patrimoni cultural– va ser cremat de manera absurda. L’indret fou lloc de pas pels refugiats republicans i poc després pels nacionals que venint de Bigues i l’Ametlla saltaven cap al Figaró. La imatge, aleshores, va ser amagada a la cova dita de la Casa Falsa, al dessota els horts de l’Ullar, abans de passar, successivament, per la masia homònima, per l’Ametlla i tornar, el 1952, a un santuari ja restaurat a partir del projecte de l’arquitecte Bonet Garí.

Mirador privilegiat del Vallès –i del país: el triangle entre el mar, el Montseny i el Pirineu és ben recomanable de veure des del capdamunt del turó on hi ha la torre de guaita–, l’indret ha estat llargament evocat des de molts punts de vista. Els germans Maspons i Labrós -Francesc i Maria- en recolliren, entre d’altres, la llegenda del Salt de la Núvia i, en vers i prosa, el poema “Aplec de Puiggraciós”; Raimon Casellas hi ambientà el clàssic “Els sots feréstecs” (1901) i el músic Manuel Blancafort va estrenar, al Liceu, el 1929, l’obra “Matí de festa a Puiggraciós”, per no citar part de l’obra sindreuenca. El paisatge de Puiggraciós relliga fe, història, lleure, natura i cultura de part d’aquest Vallès. Els actes que festegen l’aniversari ho posen en valor. Només acostant-s’hi ventat de prejudicis es pot copsar la riquesa d’aquest paisatge en tota la seva dimensió.

Publicat a El9Nou, 15-10-2010

Detenció i mort del president Lluís Companys

Carme Ballester narra la detenció del president ara fa 70 anys:

“El 13 d’agost del 1940 fou detingut el meu marit per les forces d’ocupació, allí a La Baule-les Pins (Loire Atlantique). Amb el dret d’asil que les autoritats franceses ens havien acordat, heus ací com fou feta la detenció.

Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren cap-girat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren d’estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres, que el meu marit volia conservar.

(...) Les autoritats me van treure gairebé a cops de peus, però ho vaig fer i dir per si l’oficial en qüestió ho prenia en sèrio. I aixís fou, car per fi va dir-me que sí que el meu marit estava allí, però [no hi havia] res a fer, jo no el veuria. Vaig insistir. Res a fer. Li vaig demanar per què el tenien allí. Per fi ell es posava nerviós i em diu: “a Espanya van morir alemanys i camarades meus”. Jo li dic: “quina culpa [en] té el meu marit si vostès ens volien fer la guerra?”. També, en fi, desconsolada de veure els homes sense cor, vaig decidir de marxar, però al sortir a la porta, veig que quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, que el traslladaren a un altre lloc. Vaig córrer [cap a ell], però l’oficial me va agafar pel braç per treure’m a fora.

No vaig posar resistència. Sols vaig cridar: “Lluís!” Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: “fuig d’ací!”.

Transcripció íntegra de la carta, aquí.

Darrera carta del president Companys a la seva esposa, aquí.

Josep Miquel Servià recita un poema de Ventura Gassol sobre Lluís Companys:

Perdona'm, Lluís Llach

Amb el degut respecte, versió lliure i desesperada (però sortosament circumstancial) de la lletra de la cançó Somniem. Com a descàrrec, al final podeu llegir i escoltar la versió original.

Moquegeu.

És clar que sí, moquegem constantment.

Esternudeu massa.

És clar que sí, però hem après a sonar-nos i ho moquem tot.

Moquegeu massa.

És clar que sí, moquegem massa, més, tot, àvidament.

Esternudeu massa de pressa.

Sí, és clar que sí. Esternudar, moquejar, desembutxacar el mocador amb pressa.

Expectoreu?

Sí, inevitablement, el gargall d'avui com el respir del demà.

Us moqueu massa.

És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus d'alguna màniga.

Escopiu massa.

És clar que sí, és el nostre dret rabiós i el nostre alleujament.

Porcs!

Potser sí, apassionadament però amb tendresa.

I tanmateix,

i tanmateix millor així,

millor un home que moqueja,

encara que, a vegades, precipitadament,

encara que, a vegades, sorollosament,

encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,

encara que, a vegades, a... atxim!

millor així, amb tota la seva mucositat humana, compacte i senzilla;

millor així, que no un estol de pensionistes sotmès al càlcul de receptes inútils.

Per això que ningú no s'avergonyeixi de dir, que ningú no s'avergonyeixi de cridar:

expectorem, sí, constantment, sense límits en els somnis,

ens moquem fins l'inimaginable.

Ens moquem sempre,

i ho moquegem tot, hem après l'art d'esternudar, aquest art d'esternudar

en nits interminables d'impotència; sabem esternudar i ho moquegem tot, tot,

i ho tossim tot, volem tossir l'impossible per arribar al possible,

volem esternudar el possible per arribar a l'impossible;

millor així, amb tot el nas vermell i els ulls vidriosos;

millor així, que no un ramat de tolits en sales sòrdides de qualque ambulatori;

per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

Moquegeu?

És clar que sí! constantment, moquegem sempre.

Si ens diuen: esternudeu massa.

És clar que sí, hem après a esternudar projectant capellans.

Si ens diuen: tossiu massa.

És clar que sí, tossim massa, més i tot, àvidament.

Si ens diuen: teniu massa mocs.

És clar que sí, esternudar, moquejar, tornar a tossir, sí, ja en tenim plens els ous.

(Vídeo aquí. Jo tampoc no sé què hi pinta el dibuixet. Aquí el text.)

L'octubre, segons Joan Maragall

Sembla que tot es torni a començar en aquest mes. Els fruits ja s’han donat tots –i l’últim, el més bell, que és la magrana, menjar de pedreria–, el vi ja dorm i somnia en el celler, ha passat el vaivé dels temporals, els camps són nets, el cer és pur, el sol comença a fer-se amic i a brillar més daurat...

¿No heu vist un vol de coloms pampalluguejar per damunt de la ciutat algun migdia d’octubre? A cada girada que donen sota el sol, quina lluminària! L’octubre deu ésser el mes dels coloms i el mes dels àngels. L’Església els dóna els primers dies d’aquest mes, i ja el dia abans hi posa a Sant Miquel amb l’espasa brillant.

Que és dolça la fe en els àngels! Allò que ens diuen de que cadascú porta sempre al costat el seu àngel de la guarda és dolç de creure. Veritablement, hi ha entorn nostre quelcom que no es veu i es sent, que no té paraula sonora i ens parla, que no ens toca i ens guia, que plora i riu sense sanglots ni rialles, que ens dóna un bon pensament, que ens salva d’un perill, que ens vetlla quan dormim... i que de vegades sentim com si se’ns allunyés tapant-se el rostre... però que torna. A això se li han cercat molts noms... Entorn nostre o dintre nostre, hi ha moltes coses invisibles que es riuen dels noms que els hi donem si no són bells noms; i per aquesta cosa bona que ens acompanya, no s’ha inventat cap nom tan bonic com Àngel de la Guarda.

Sí, l’octubre és el mes dels àngels. En la major pau del cel i de la terra, sembla que ells poden fer-se sentir més, quasi sembla que amb una mica més ja els veuríem. En l’hora santa del migdia, gairebé se’ls veu volar entre el cel blau i la terra daurada; a posta de sol, jo diria que veig lliscar el seu vol per la muntanya moradenca darrera de la que es pon el sol; i a la nit, en les bones nits d’octubre, serenes, quietes, pertot arreu s’hi sospita un aleteig, com en la fosquedat dels nius.

És bonic d’imaginar els àngels com cossos de nins amb ales. En aquesta representació material, potser hi ha una endevinació de la naturalesa llur, de lo prop que estan de la nostra humanitat però deslliurats del pes del cos i amb la gran innocència del nin tan sàvia de Déu.

Al camp, els diumenges a la tarda, tots els arbres en són plens. Freqüenten les fonts solitàries, volegen per damunt de les sardanes dels nins i es gronxen suament en les campanes de l’oració.

En l’any s’hi veuen quatre portalades: el portal de Betlem, que s’hi entra trepitjant la neu, plena per sota de germinacions i promeses; el portal de la Pasqua, quan tot el món és verd i amb deler de pujar cap a la glòria; el portal de Sant Joan, on l’estiu, madurador de tot fruit, vermell flameja, i aquest portal dels àngels, on floreix dolçament la pau del descans després del gran treball de la terra, i a darrera la porta hi ha el somni de Nadal...

Joan Maragall, del llibre per a infants “Tria”, 1909.