Política zen

Aprofitant l’avinentesa de l’actualitat política del país, oferim als lectors dilectes d’aquest bloc un poema del mestre budista zen Ben Xio Li, escrit un vespre ventós i crepuscular de finals d’autumne, després de meditar a redós de la paret nord del monestir, contemplant el poble. Un temps, Ben Xio Li va conèixer l’emperador, i treballà a la cort. Desentelà miralls i el passat esplendorós d’aquell reialme pintat de blau verd en valls i planes d’horta  fresca i fruiterars acolorits. Apartat de tribulacions diàries, visqué la glòria i l’ocàs d’un temps feliç. Un dia, l’emperador fou mort. Traït i mort. Aleshores, Ben Xio Li es retirà a les muntanyes. Ningú el reclamà, perquè res devia. Res devia, perquè mai va demanar. Es dedicà a l’estudi i a l’escriptura. Ens n’han arribat uns pocs poemes. El que reproduïm (sense títol ni data concreta), sembla al·ludir al context de la traïció i mort de l’emperador Xim Li Riol, que sabem durant el període dit Heian, això és, entre el 794 i el 1185 de la nostra era.

Crèiem sols que eren llombrius nascudes

al sorral d’algun meandre del riu Tenes (¹)

o en la terra fèrtil d’algun hort vingut a menys.

Ara hem vist la muda en escurçons que

perboquen verí fètid de tan fons com coven l’odi.

Hi ha un senat protèsic que s’estén a si mateix

–i aplica arreu on veu i toca– ungüents

fets d’arnes i halitosi. S’ha badat la pústula

i ara vessa talment lava. Es perfà el silenci.

Tothom calla. Com un baix continu,

lentament i calmosa, s’arremolina i

flueix l’aigua entre rocs i canyissars.   

(¹) El nom exacte és Ishikari, riu de l’illa d’Hokkaido (literalment, “ruta de la mar del Nord”). El traductor s’ha permès la llicència per motius merament fonètics. Els rius japonesos, generalment, i per raons òbvies, són de curt recorregut i cabal estacional. L’Ishikari, tanmateix, té un curs moderadament important.

Dies de poble

Hi havia uns mil·límetres de glaç, al parabrisa del cotxe. Encarat cap al nord, amb el Tagamanent al davant, el carrer era una canal gèlida de vent. He estat una estona amb el motor i l’aire engegat en direcció al vidre. L’interior del cotxe era com una nevera. De tant en tant, feia escopir l’aigua, immediatament apartada per l’eixugaparabrises. I així durant quasi cinc minuts, només el vidre del davant, i una mica d’humitat al del darrere. Res als laterals. En fi, incomprensible.

Passant per la plaça del Silenci he vist els camions de Tv3, instal·lats aquests dies al poble. Un programa de sobretaula –i també el Cuines– ens ha dedicat la setmana. Dimecres, a quarts de sis, vaig poder veure en Pep Torra de can Perris, la tocineria més antiga del poble, del 1903. El poeta Sindreu, vell amic de la casa, els va dedicar un rodolí que és tota una tautologia: “Apunta dret i no t’erris: botifarres de can Perris”. Durant un temps es va fer servir en bosses i papers, junt amb el logotip de la casa, dissenyat per Amador Garrell, de Granollers, però a la fi el lirisme va caure en desús i avui, en bosses i papers, només roman la icona inflada i vermella d’un esplèndid i simpàtic porquet.

Parlaven, a la plaça, dels productes del porc. A la Garriga, és veritat, hi ha bones tocineries. No em fessin pas triar en públic, que les he provat i m’agraden totes. Can Perris, can Oliveres, can Torrents, can Gironès i la Perla. I can Valldeoriola. D’altres establiments també tracten el gènere, però diria que no són tocineria estricte. Jo dic “tocineria”, que és un castellanisme tan nostrat i tan integrat que ja parla català sense que se li noti l’accent. "Cansaladeria" m’ha semblat sempre un nom massa llarg i complicat atesa l’elementalitat del producte, i fins poc equitatiu o proporcionat perquè, en rigor, a la cansaladeria només s’hi hauria de vendre cansalada.

Quan ha acabat la connexió la plaça estava plena de gent i de canalla sortida d’escola. En Pep Torra tornava cap a casa amb el gènere a dins d’una caixa. Ens hem creuat. “Ho has vist?”, pregunta. “I tant”, contesto, “ja tens la botiga plena”, i era ben veritat. Al centre de la plaça, unes torres petites de trípode i llum blanca limitaven el perímetre d’un escenari improvisat on hi hauria d’ocórrer alguna cosa. Unes noies semblaven preparar-se per entrevistar el personal que hi badoquejava encuriosit. De cop, dues de les torres han anat per terra desplomades per l’ímpetu i la cridòria de la canalla. El cap de producció anava de bòlit, però es diria que no tenia temps ni d’emprenyar-se. No deu ser pas el pitjor que li ha passat. A la fi, no m’he pogut quedar més estona i he hagut de marxar.

Ahir a tarda li va tocar el torn al meu pare. Ja fa quasi tres setmanes que ho sabia i que li havien demanat informació, perquè a casa, a vegades sovint i a vegades de tant en tant, és punt d’informació turística no homologat. A les cinc, a maquillar-se i a parlar de coses del poble. Se n’ha sortit molt bé, com sempre. Aspectes del Passeig, del termalisme, del modernisme. Ja l’han advertit: “sigui breu”, i santament que han fet, perquè ell el que hagués volgut de debò era un papa-mòbil per passejar presentador i càmeres d’aquí cap allà.

Avui divendres no sé si faran res. El matí ha estat igualment gèlid –el termòmetre del cotxe marcava, per poc, sota zero– i a la plaça del Silenci només hi havia tanques, però res de cables o generadors, i en una clapa de gespa el logotip floral del programa –que probablement desapareixerà la propera nit– fet per l’associació que promou el Corpus. La setmana televisiva tindrà un discret epígon dimecres vinent. El canal 33 enregistrarà un breu reportatge sobre el músic garriguenc Sancho Marraco, Fill Predilecte mort fa cinquanta anys –guaita, just en una casa veïna de can Perris– i al qual diferents entitats culturals del poble homenatjaran el dia 11. No ens podem pas queixar, doncs.

Crec que aquest cap de setmana electoral votaré galtes al forn; sí. Una doctora va dir al programa que era la menja menys calòrica de la bèstia. A casa, del porc, com del poble, ho aprofitem tot i ens n’agrada (quasi) tot. Potser és allò que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena. Deixem-ho així.

Jordi Mas, home bo

Els homes bons no haurien de morir-se mai. La mort, per dir-ho ras i brut, democratitza el fet de viure, i els que ajuden a viure als altres també acaben morint. ¿És llei de vida o la vida que dicta aquesta llei? Paraules, tant se val.

Jordi Mas i Castells –mossèn Jordi Mas– feia 50 anys que s’estava al Camerun, a la regió de Makary-Blangoua, al nord del país, proper al llac Txad i zona d’extrema pobresa. Ordenat sacerdot el 1954, va marxar-hi el 1960. “Vaig arribar al sud del Camerun amb un calze i una estola. Quan vaig endinsar-me cap al centre, només em vaig endur alguns llibres. I quan vaig anar al nord ja només em vaig emportar llavors de pastanaga i carxofa.” Si se’m permet, no l’evangelització sinó l’“evegetalització”. Preocupar-se més per les persones i no tant pel Papa, que diu en Ballarín. Potser per això, en tot aquest temps, mossèn Jordi Mas no hi ha batejat cap musulmà. “No és aquest el nostre camí”. El seu camí ha estat el de fer que la gent progressés materialment. Així, ha col·laborat en la construcció d'escoles, de pous d'aigua, de camps d'experimentació agrícola i avícola, ha fet centres de promoció de la dona –com la llar Femak, per a les dones de Makary–, escoles de formació professional, dispensaris, centres d’acollida o centres cívics, a més d’altres projectes. No és poca cosa, per ser una filosofia de vida dedicada als altres.

El setembre passat, amb els amics de l’Associació La Garriga Secreta li vam fer entrega dels 4.000 eurus recaptats amb la venda del llibre “Retrats de Garriguencs Il·lustres”. Mas ens va tornar a explicar la seva tasca al Camerun –ja ho havia fet el 2008 quan va recollir el premi Josep Parera–. Ara ens deia que els diners els invertirien en la construcció de dos pous d’aigua. Ens va il·lustrar –per això era i és Il·lustre– en les tècniques del saurí per tal de localitzar venes d’aigua subterrànies. “Tu també ho pots fer”, deia rialler, ajuntant les mans. Perquè malgrat el dolor físic que de ben segur ja sentia, Jordi Mas somreia, somreia quan parlava del Camerun. Només dues vegades he vist a Jordi Mas. “T’assembles al teu pare”. Totes dues m’ha causat una profunda impressió, una empatia sincera envers la seva tasca. Sols podia callar i escoltar-lo, sense gosar fer-li cap pregunta. La transcendència del que deia no contenia cap misticisme trinitari. El seu dogma era la quotidianitat d’uns camins de pols durant l’estació seca i d’un fangar en època de pluges. La fe de sortir-se’n. Les seves coordenades, les d’un altre paradigma sòcio-mental.

Perdoneu l’autocita. Quan el 2008 Mas va ser nomenat Persona Il·lustre de la Garriga vaig gosar escriure el següent: “A més a més d’autovigoritzar-se, les societats que es pensen a si mateixes també acostumen a generar aquests referents col·lectius, cohesionadors, a assenyalar aquelles persones que són fites malgrat elles i la sorpresa de veure’s involucrades en un remolí inesperat de felicitacions. Però aquests exemples, crec, bé han de servir –haurien de servir– per alguna cosa que vagi més enllà de l’aplec momentani de tustades i paraules. L’efecte mirall no és suficient. Si una societat reconeix en alguns dels seus membres part d’allò que es percep com a virtuós però, en canvi, no és del tot capaç de reassumir-ho i actualitzar-ho en benefici propi, el valor pedagògic de la distinció –si és que entre d’altres s’hi vol aquest– pot quedar en entredit o difuminat al cap de no res.”

No serà el cas de mossèn Jordi Mas. La seva tasca, vehiculada a través de l’oenagé Makary-Blangoua, tindrà la continuïtat en el temps que mossèn Mas desitjava.

Una foto a l’hospital de Vic amb motiu de la visita d’un bisbe camerunès ha estat la penúltima notícia de Jordi Mas. A partir d’ara, en l’estranya avinentesa de tornar a escoltar la simpàtica paraula “espirulina” pensaré en ell i en aquest cultiu d’algues que va impulsar per diversificar una dieta pobra en nutrients i pal·liar la fam de la zona. Jordi Mas tenia 80 anys i la pell colrada, del color del sol al Camerun. I el cabell blanc, recollit enrere, quasi insinuant una cueta. Seduïa amb la bondat. Abans de sortir de casa seva ens abraçà cordial, un a un. Et premia els braços i et fitava. “Com t’assembles al teu pare”, em tornà a dir. I et regalava dos petons.

(Article publicat a El9Nou. En premsa, aquí i aquí. Vídeo Baba Georges de TV3.)
 

Górecki

 

No ho he sabut llegir en cap dels mitjans habituals, i fins avui no he sabut que divendres passat, 12 de novembre, es va morir el compositor polonès Henryk Górecki. Tenia 76 anys. Górecki va néixer el 1933 a Czernica, al sud de Polònia, i es va graduar amb honors a l’Acadèmia de Música de Katowice, ciutat on va viure i morir.
Considerat un dels pioners del minimalisme, les seves obres es van anar impregnant d’una espiritualitat catòlica d’arrel popular que reflectia la contemporaneïtat més dolorosa del segle XX. Les seves primeres composicions –“Simfonia núm. 1” (1959), “Scontri” (1960)– encara tenen un deix experimental que anirà transformant-se a favor de l’especulació dels continguts i en detriment de l’expressivitat formal. Ocorre així amb “Tres peces d’estil antic” (1963), amb la segona simfonia “Copernicana” (1972), amb “Beatus Vir” (1979) i, sobretot, amb la tercera simfonia, coneguda com la "Simfonia dolorosa o de les lamentacions" (1976), que durant els noranta es va convertir en la peça contemporània més venuda arran de la popularitat que l’any 1992 li va donar la interpretació de la soprano Dawn Upshaw. Arran d'aquesta rellevància discogràfica, a Górecki se li van obrir les portes i va arribar a col·laborar amb formacions del prestigi de la Simfònica de Londres o el Kronos Quartet. L’èxit, però, també li va comportar una allau de crítiques i detractors que sortosament no van fer més que reafirmar-lo en el camí emprès a partir del moment que per discrepàncies amb les autoritats comunistes –com no podia ser d’altra manera– va abandonar la docència a l’Acadèmia de Música de Katowice i es va concentrar en la creació i composició de petites peces, de cançons i obretes religioses, sempre en la línia de la música popular polonesa i a redós dels admirats Chopin i Beethoven. “Un gran èxit, sí; agraeixo a Déu que me l’hagi donat, ja que és com si un altre hagués compost l’obra.”

A continuació teniu un tast dels quatre moviments de la Simfonia Dolorosa. Escolteu-la, si us vaga, si pot ser prescindint del destorb de les imatges.

1.- Primer

2.- Segon

3.- Tercer

4.- Quart

Parlem de modernisme

Potser saben l’anècdota. Resulta que el 1906 la mare d’Eugeni Xammar va vendre la masia de can Xammar de Dalt, a l’Ametlla del Vallès, a Joan Millet –germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català. Temps després, Xammar quedaria estupefacte en veure la remodelació exterior soferta per la casa pairal familiar a mans (i plànols) de l’arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall: “Un cop de raspall –per dir-ho així– fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua incomestible que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.”

Raspall (1877-1937) és l’arquitecte que dóna major sentit al modernisme del Vallès Oriental. No és l’únic, però sí el més prolífic i el que aixeca o restaura alguns dels espais públics i privats més singulars, com l’ajuntament de l’Ametlla, la sala Tarafa de Granollers, l’Alqueria Cloèlia de Cardedeu, l’antic Hotel Congost al Figaró o, naturalment, l’Illa Raspall, a la Garriga. També seria l’arquitecte municipal de l’Ametlla, la Garriga, Granollers i Caldes de Montbui, pobles on dissenyà els plans urbanístics respectius.

Ara la Garriga celebra el centenari de l’Illa Raspall, a l’entrada del Passeig, un bell conjunt de quatre cases bastides entre 1910 i 1914. La Garriga té la sort de ser una de les poblacions catalanes que concentra més edificacions d’aquest estil –i més que en tenia– i també té un dels majors estudiosos sobre el tema i sobre Raspall, que és en Lluís Cuspinera. De manera incomprensible, però, diguem-ho així, Cuspinera, lamentablement, no ha participat en el disseny d’uns fastos que ben dosificats i amb l’ambició adequada haurien de durar uns anys i no pas uns dies. No els voldria avorrir amb menudalles locals, dispensin. Al capdavall, el segrest de la cultura per part de la política –a saber: subvencions, amiguisme i clientelisme– és un fet que desgraciadament es dóna en massa casos amb intensitats diverses. Però no ens esquincem les vestidures. La part positiva de tot plegat és l’ampli marge que sovint actuacions revestides d’incapacitat –intel·lectual? política?– deixen a la iniciativa privada, i és així com sorgirà, amb les complicitats que calgui, una exposició itinerant sobre l’arquitecte Raspall.

El modernisme assenta la “modernitat” que cristal·litzaria durant els 20 i 30. La seva arquitectura és una baula més de la història contemporània d’aquest país. Les cases modernistes no són bolets aïllats nascuts per floració espontània, sinó part d’un relat que té un context. Per entendre’ns, no es pot pretendre celebrar el centenari d’un Bé Cultural d’Interès Nacional– per cert, una declaració promoguda per Cuspinera– amb un cop de raspall i “adiós”.

(Publicat a El9Nou, 12-11-2010)