Estiueig amb Sagarra

L’estiueig següent per a mi va ser com una mena de jardí de Babilònia. Els meus paren avien anat a fer un viatge pel país basc i pel sud de França, i a Santa Coloma menjàvem a l’hora que volíem, ens saltàvem els rosaris i obríem les aixetes de vi ranci. A primeries de setembre, els nostres progenitors acostumaven a anar a can Blancafort de la Garriga, i aquell any se m’endugueren a mi per passar-hi un parell de setmanes abans de començar el curs. En aquell temps, a can Blancafort, hi bellugava un món selecte. El vell Blancafort, a més del negoci del balneari, tenia una fàbrica de rotllos de gramola; era molt donat a les solfes, i el clima de la família resultava eminentment musical. El seu fill, l’il·lustre compositor Manuel Blancafort, era aleshores un nen de galtes rodones i d’uns ulls com dos grans de raïm. Entre les persones amigues del meu pare recordo que a la Garriga vaig descobrir dos cavallers notables. Un era don Domingo Joan Sanllehy, aleshores alcalde de Barcelona. (...) L’altre era don Juli Parellada. Aleshores s’acabava de vendre el seu palau del carrer de la Canuda, que adquirí l’Ateneu Barcelonès. (...)

Aquell any, pel jardí de can Blancafort vaig veure passar dues nenes amb les llarguíssimes cabelleres al vent, que em semblaren els exemplars més meravellosos que jo havia contemplat fins aleshores. Una d’aquelles criatures d’onze o dotze anys era l’actual duquessa de Solferino. Però si les criatures em semblaven un somni, la seva mare representava l’exponent una mica tardoral de tots els somnis.

A més del personal de can Blancafort, entre els estiuejants de la Garriga es reclutaven signatures notables. En aquells temps, Puigcerdà i la Costa Brava eren pur desert, i en canvi la Garriga participava d’una gran força. Don Juli Barbey, el pare del meu amic, hi tenia una torre molt confortable, i per a mi això representà una felicitat inesperada, perquè Josep Barbey i jo aprofitàrem aquells dies per a fer marxar a tot gas la nostra amistat i el nostre diàleg. Després de sopar, Barbey s’escapava de casa, i jo deixava a la meva mare que s’entretingués comentant els fets del dia amb la nostra parenta, la baronessa d’Albi, i quan endevinava el moment oportú em reunia amb el meu amic i ens n’anàvem sota la fronda a empaitar discretament unes criatures vestides de teles com gelats de maduixa, com granissats de menta o pures llimonades. Fèiem l’home amb tot el candor i tot el rubor, i per donar-nos importància fumàvem d’amagat aquells cigarrets egipcis que en deien “Khédives”, el paquet dels quals costava exactament dues pessetes.

Un dels amics més vells del meu pare era don Joan Montobbio i Villavecchia, i aquell senyor també tenia una torre a la Garriga amb un gran jardí. Allà solíem anar moltes tardes i allà vaig conèixer entre les nebodes del senyor Montobbio una criatura que, com la Dama d’Aragó, “tenia la cabellera rossa” i, si no li arribava fins els talons, poc se n’hi faltava. Doncs bé, a aquella criatura, jo li vaig dedicar uns versos, i el fill de don Joan Montobbio, també company nostre de col·legi (...), representà el paper de manifasser en el meu idil·li, i l’endemà a la Garriga ja se n’havia assabentat tothom. Per part meva només hi hagué els versos, i la mica del corimori, però per part de la noia tan sols la més absoluta discreció. Però ja n’hi havia prou: ja vaig consultar a Barbey si, en la forma quixotesca ja coneguda del lector, podia declarar-me cavaller d’aquella innocentíssima Oriana. Barbey, que era un saltamarges una mica més bregat que jo, tot i tenir quatre mesos menys d’existència, aprovà els meus propòsits i troba que la nimfa era absolutament mereixedora de les meves atencions.

Durant un any i mig la vaig veure només dues vegades –perquè, la criatura, la tenien al pensionat del Sagrat Cor–, sense declarar-li, però, els meus sentiments. Després la cosa se n’anà de seguida a l’aigua, i aquella excel·lent xicota fou anys després la promesa oficial d’un amic meu, amb el qual es casà “in articulo mortis”, perquè la pobra noia va morir víctima de l’epidèmia del tifus de l’any 1914.

Com un gos amb mitja dotzena d’ossos, vaig començar el meu cinquè curs de batxillerat. Aquells quinze dies a la Garriga representaren el trampolí que m’havia fet saltar a la vida social, a les pompes mundanes i al tornassol de la galanteria. Jo tenia només catorze anys.

Josep Maria de Sagarra, Memòries, Ed62, Barcelona, 1999, pgs. 314-325

Tedi

Doctor és vell amic. Doctor és gat vell. Doctor coneix les flaques.

Doctor ha dit:

-No prescric el camp. No prescric el repòs. Autor, Autor, home de la perpetual bullida, sé prou i massa com tu els entens, el camp i el repòs! Prescric, com a única salvació, el tedi. El tedi, al peu de la lletra. Sense atenuacions, sense matís, -el tedi. No excursió, chaise longue. No conversa, silenci. No lectura, letargi... Tant com sia possible, ni un moviment, ni un pensament!

Autor prometia i partia. Autor es picava al joc. Més encara que instint de conservació, havia posat en el compliment fidelíssim, escrupolós, extremat, de la prescripció, amor propi. Ara es veuria tota la màgica extensió de son albir. Aquella vida que portà a màxima intensitat de florir el jardí de les febres, ara arribaria, per un temps, als límits humans de l'extenuada inèrcia.

"Ni un moviment, ni un pensament!" -Dos quarts de quatre de la tarda. Un parc de bells arbres a l'entorn. Una cadira de repòs, en la placeta més apartada i esquiva. Robes flonges de tennis mig cobrint el cos ajagut. En alt, entre dos cedres, un pla de paret de l'hotel. Paret lateral, tota blanca, sense finestres.

I en la reverberació del sol a la paret blanca, la dura sentència sembla fulminar: "Ni un moviment, ni un pensament."

Eugeni d'Ors, Oceanografia del tedi, Biblioteca Selecta, Barcelona, 1946

Lectures inoblidables

Si la literatura no els ho ensenyés, molts homes no sabrien res de si mateixos.

Leonardo Sciacia.

"La lectura és una de les formes de la felicitat. Un bon llibre es gaudeix al moment de llegir-lo i crea en la memòria un clos particular i càlid al qual, passat el temps, sempre s’hi pot tornar. No hi ha pas gaires llibres, però, que tinguin aquest poder d’esdevenir un trofeu de la memòria i, a mesura que passen els anys, cada cop en descobriu menys. Perquè, de fet, es tracta d’una descoberta. Per això, a partir d’una certa edat, quan un llibre és capaç de commoure-us, l’agraïment que sentiu és encara més gran. En les temporades de sequera, quan no encerteu a llegir cap títol nou que us estimuli prou el cor o la raó, fan de bon recordar les estones de lectura plaent d’altres èpoques, una evocació que pot ser acompanyada o no de l’acte de prendre el volum de la biblioteca i tornar a aquelles pàgines que anys enrere us van donar goig. No és gens imprescindible, però, i segons com és fins i tot arriscat perquè la relectura és un exercici compromès, de resultat incert, de vegades plaent, d’altres, decebedor. És en el territori difús de la memòria on es conserven aquells records agradables que reuneixen un llibre i el temps en què el vau llegir, el moment emocionant d’un personatge, una situació, un ambient, un diàleg que heu tingut present per sempre més."

Miquel Pairolí, Lectures inoblidables, dins Exploracions. Notes i converses de literatura, CCG Edicions, Girona, 2006

Ara que ve Corpus

Ara que ve Corpus i pertot es veu ginesta
–llimonera de camins, aureola de rotondes–
he sabut del groc daurat que un dia em dares
regalant-me un tany de vida que et sobrava.

T’he collit, aquesta tarda, ginesta i romanins,
sentors de verd i groc que deies t'agradaven
i que ara et duc com una ofrena a la talaia
des d'on vetlles per nosaltres, pecadors.

Hi ha quietud en aquesta hora que ja baixa,
vespre clos en alfabets de llum daurada                
–en el pol·len de les flors suspès en l'aire–
fos en ombres que allargassen els camins.

Perviu el sol en la temperatura de la pedra,
roc empès d'una potada a les margeres del rodal,
però les mans són tot ara olor de ginestera
i a la boca duc l'alè de romanins tendrals.

Caçadors de records

Són cartells que han aparegut pel poble, d’un color groc cridaner, enganxats amb cinta adhesiva en llocs inhàbils per a la publicitat convencional: una columna, una paret, una portella. I tanmateix no són publicitat comercial. Són records, segons es diu, “capturats” per alumnes d’eso d’un institut local. Indiquen el lloc precís de la cacera (que és el lloc on ha estat enganxat el paper), i descriuen el record (“Aquí, l’Anna i tots els nens del carrer del Centre anaven a mirar la tele a can Boix, era de les primeres que hi havia al poble”, o bé “En aquest lloc el 24 d’agost de 2004 la Sílvia es va trobar amb una antiga companya de l’escola i van estar parlant sobre els bons temps que van passar en la seva infantesa”, o bé...).

Què pretenen, aquests cartells? Què volen sacsejar? Són inventats, els records? Els nois i noies que els han “capturat” encara són joves –ronden els setze anys– però ja s’ensinistren en l’art d’administrar memòria i record més enllà de l’experiència personal, més ençà de l’empatia emocional.

En un poema molt bonic de l’Enric Sòria, el poeta diu que ens “cal una mirada atenta sobre les superfícies, / un escrutini caut, que hi discernesca / l’habitable mesura de les coses”. Els nostres carrers i places, de tan vistos, a voltes de tan anodins i tot, semblen buits de qualsevol interpel·lació que remeti a les vivències quotidianes sobre les quals la història hi passa per sobre o bé de puntetes. I malgrat tot, som trànsit de petites molècules en suspensió que oxigenen els globus vermells d’aquesta mateixa història.

Literatura? Atribuïm-li, en tot cas, la funció de fer-nos present i visible tot el que semblava que existia i no érem capaços de veure o recordar sense la seva perspectiva. Així li ocorregué a aquell personatge que Borges cita, em penso, a Arte Poética, el qual es proposà la tasca de dibuixar un món. Al llarg de molts anys, va poblar-lo amb imatges de muntanyes, de mars, d’animals, de persones... i, poc abans de morir, l’home va descobrir que el pacient laberint que dibuixava, traçava la imatge del seu rostre.

A vegades projectem records que són ombres xineses damunt d’un tel que encara no és memòria. La captura del meu record dirà, més o menys, lacònicament: “El 2006, l’Albert començà a escriure una columna cada mes en un diari. El dia que feia quaranta anys va ser nomenat regidor del seu poble i la columna –adéu, adéu– va passar a d’altres mans. Resta content per tot i agraït a tothom”.

Amics meus

Del filòsof atenenc Epicur (341-270 a.C.) ens n’han arribat alguns escrits i obres en les quals, entre d’altres temes, desenvolupa el de l’amistat (vegeu, per exemple, “Ètica”, editat per l’editorial Proteus, de Cànoves, o “Sobre la felicitat. Carta a Meneceu”, d’Edicions 62). Si avui encara ens crida i sedueix el missatge filosòfic de l’epicureisme és perquè aquest fa de la recerca del plaer i de l’amistat el nucli dur de la seva formulació ètica. Segons Epicur, “l’amistat no coneix ni la rapidesa ni la lentitud, sinó que crea el seu propi temps”, allunyada de la ciutat –i de la política, segons diu, ai las...–, i en contacte amb la natura. Al contrari d’altres plaers, el de l’amistat se’ns apareix com una via per perfeccionar-nos com a humans i conrear la vida interior.

Tot plegat ve a tomb –disculpin la digressió– després d’haver llegit, en l’edició de dilluns d’aquest diari, que el Festival de Jazz de Granollers programava un concert d’homenatge a Joan Bretcha i que el certamen incorporava una exposició de litografies del pintor Ramon Bufí sobre temes jazzístics. Tanmateix, Ramon Bufí, nat a Palou, no és només un artista plàstic de dilatada trajectòria, amb nombroses exposicions tant individuals com col·lectives, o una persona implicada en l’associacionisme artístic de Granollers i comarca. Bufí, al llarg dels anys –sobrepassa els setanta–, ha vessat colors damunt la lletra impresa per deixar constància memorialística de records i de vivències: “Paisatges d’infantesa”, “Dissabtes pictòrics” i “Amics meus” són títols significatius. En aquest darrer, editat fa poc, Bufí esbossa porcions d’amistat viscuda al costat de Carles Sindreu, Jaume Torra, Joan Rovira, Amand Domènech, Amador Garrell i Donat Puig –l’únic dels sis que és viu–, personatges lligats tots al món de l’art i la cultura i amb qui l’autor ha compartit excursions artístiques, experiències vitals, expansions sentimentals. Bufí, el més jove de la colla –“sempre he tingut tendència a anar i fer amics amb persones més grans que jo, que en el fons han estat mestres a la meva vida”–, ret un homenatge generós als seus amics, als seus “homenots” particulars. Sí, és l’amistat que crea el seu propi temps. Com diu Epicur, de totes les coses que la saviesa se’n procura per tal que la vida, en la seva integritat, sigui feliç, la més important, de molt, és el benefici de l’amistat. Els amics d’en Ramon Bufí, en poden donar fe. I els d’en Bretcha, també.

(Publicat a El9Nou, 20-5-2011)

Raspall articulista

Repasso encuriosit uns dossiers de premsa amb fotocòpies d’articles de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall (1877-1937). Vostès ja saben –és sobrer dir-ho i ho hem escrit en aquest mateix espai– que Raspall va ser arquitecte municipal de l’Ametlla, Cardedeu, Granollers, la Garriga i Caldes de Montbui, pobles on a més de la seva empremta diguem-ne tardomodernista hi desenvolupà plans urbanístics que van tenir vigència fins fa gairebé trenta anys.

Ara som a mitjan dels anys vint del segle passat i Raspall escriu al setmanari La Gralla, també a La Comarca (periódico semanal, en castellà) i alhora al Diari de Granollers (“defensor dels interessos de Granollers i sa comarca”, sí senyor). Ronda la cinquantena i és un professional reconegut, amb obra feta arreu dels nostres pobles però també a Barcelona, Tarragona, l’Hospitalet o fins i tot Palma, on féu diverses estades i on acabaria exposant dibuixos “de patis mallorquins, d’aquests patis que donen un encís insospitat als vells carrers de Mallorca i que van inspirar una de les mes belles obres –El pati blau– a Santiago Rusiñol” (La Gralla, 26-2-1926).

Raspall tant us pot parlar de moda masculina, d’aquest coll postís que a París fa forrolla perquè és incòmode –els dissenyadors “l’han ben errada”–, i que al Vallès mai s’ha portat perquè hom va amb la gorja desbotonada o amb camises tipus Manelic –res de Mao–, que deixen “el coll nu a punt de guillotinar”, com també de la necessitat del conreu artístic per a l’assoliment d’ideals col·lectius i de l’educació del públic; us reivindicarà que a Granollers “es doni a l’art el culte que es mereix” perquè –sense haver-hi, aleshores, museus ni rocumberts– “fa pena de veure com passen les coses d’art o manifestacions artístiques sense ésser tingudes en cap estima pel públic.”

Com a bon articulista està amatent a l’actualitat política i al pols ciutadà, i comenta els temes més variats. Tanmateix, una cosa el preocupa. En ocasions, “el no haver rebut cap carta de protesta ni d’adhesió, el no tenir sovint converses referents a escrits i modestos articles, ens fa creure amb raó justificada o que no són llegits o que careixen d’importància; per posar un dia a prova si és una cosa o altre havíem pensat publicar unes quartel·les amb un títol més o menys suggestiu, però sota d’ell unes quantes ratlles sense lligam de cap mena”, introduint-hi un cert desordre, per si algú se n’adonés. Bona prova fóra... Parla mai ningú no la de soledat de l’articulista, pobre. No el mateix és d’una verticalitat la paret que frase l’horitzontalitat d’una, opinió d’una. 

(Publicat a El9Nou, 15-4-2011)

Del 12 al 14 d'abril de 1931

“El retorn a la normalitat constitucional i parlamentària, propiciada pel govern del general Berenguer, va facilitar la convocatòria d’unes eleccions municipals, que es concebien com el pas previ, tranquil i moderat, per a unes futures eleccions generals legislatives. S’acordà una àmplia amnistia política i la Lliga Regionalista, que no va voler participar en aquell govern, va decidir tornar a vertebrar un centredreta accidentalista, no explícitament republicà, en contrast amb les altres forces del catalanisme. Els joves de la Lliga, amb el mallorquí Joan Esterlich i Ferran Valls i Taberner, propugnaven una renovació moderada del catalanisme, ja que temien l’ascens de les esquerres. Cambó tenia por que una república donés pas a un gran trasbals o a una revolució. A començament de març de 1931, format un nou govern presidit per l’almirall Aznar, en el qual el lligaire Joan Ventosa i Clavell era ministre d’Hisenda, Francesc Cambó, amb l’ajut dels mauristes, va llançar-se a forma un Centro Constitucional per salvar la monarquia.

Les eleccions municipals, previstes per al 12 d’abril, apassionarien vivament l’opinió pública, després de set anys de dictadura, i en aquest clima van convertir-se, de fet, en un referèndum entre el passat i el futur, entre monarquia i república. A Catalunya, els enemics de la monarquia van presentar diverses candidatures: Acció Catalana Republicana; una coalició republicanosocialista, feta a l’estil de l’espanyola, entre el PSOE i els radicals; les petites candidatures obreres radicals, com la del BOC i el Partit Comunista; i finalment una coalició entre la Unió Socialista de Catalunya i el nou partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, el resultat de la qual era imprevisible. Semblava que, com en anys anteriors, els dos grans rivals serien la Lliga i ACR, la dreta i l’esquerra del tradicional catalanisme.

Els resultats del 12 d’abril van ser una gran sorpresa i, contra pronòstic, ERC triomfà clarament. El vot dels barris populars de Barcelona i el de comarques va decantar-se decididament cap a Macià i cap a l’original fórmula d’una esquerra populista. La nit del 12 d’abril fou d’emoció. Els republicans havien vençut a Catalunya i a Espanya, especialment a les ciutats, on l’opinió pública era més lliure que als pobles i petits llogarets. La participació electoral va ser la més alta de la història, amb més del 60% a les províncies de Barcelona i Tarragona, i més del 70% a les de Lleida i Girona.

A Catalunya varen sortir elegits 3.219 regidors republicans, 114 socialistes i 8 comunistes; 279 monàrquics i 1.014 d’altres formacions, bàsicament de la Lliga. (...)

El triomf republicà era absolut a Catalunya, i ni la Lliga, de bon tros la millor col·locada després dels republicans, ni els monàrquics, ni les formacions comunistes no pogueren fer altra cosa que de comparses de la victòria republicana. (...) El vot obrer i menestral portava l’Esquerra Republicana de Catalunya al poder municipal i català.

Després d’un dia 13 carregat de rumors, el migdia del 14 d’abril Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, proclamava la República i hissava la bandera catalana i la nova tricolor; poc després, també a la plaça de Sant Jaume, Macià proclamava la República Catalana, com a Estat integrat d’una confederació de pobles ibèrics. Hores més tard, a Madrid, es formava un Govern provisional de la República, mentre Alfons XIII marxava a l’exili. Macià prenia el poder i atorgava càrrecs (...). Companys es feia càrrec del Govern Civil de Barcelona, foragitant violentament l’advocat lerrouxista Emiliano Iglesias, que n’havia pres possessió. L’incombustible Tarradellas es convertia en secretari de Macià.

S’ha dit que aquest, en proclamar la República Catalana, trencava els acords presos abans de declarar la República Espanyola. És possible, però també ho és que el seu gest forcés la instauració de la Generalitat i l’obtenció de l’Estatut d’autonomia. El fet és que ràpidament el govern provisional de la República va enviar a parlamentar una delegació a Barcelona, formada pel socialista Fernando de los Ríos, el qual acompanyaven els catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. De les converses en va sortir, el 17 d’abril, la renúncia a la República Catalana, a canvi de constituir un poder polític català autònom, que es diria Generalitat de Catalunya (recuperant el nom de la centenària institució suprimida violentament per Felip V de Borbó), a l’espera de l’aprovació de les Corts constituents d’un estatut d’autonomia.”

Josep Termes, Nou resum d’història del catalanisme, Editorial Base, 2009, pg. 159-162

VII Festival Primavera Poètica

Diuen que el 7 és un número màgic, i certament té quelcom de màgic haver arribat a la setena edició d’un festival de poesia. Nascut el 2005, tenia i té la modesta ambició de projectar la poesia més enllà dels límits “on va ser tallat el paper”, com deia en Brossa. Creiem, també modestament, que ens n’anem sortint.

L’edició d’enguany ha tingut les dificultats lògiques d’un context desfavorable degut a la crisi econòmica, una crisi que sovint tomba més els ànims que no pas les butxaques. Però una crisi mai no pot tombar –ni silenciar– les paraules, al contrari. No hi havia cap motiu per renunciar a festejar la paraula poètica, i és així que ho farem amb 19 actes de distints formats –recital, teatre, rutes, lectures, traduccions...–, i en 12 escenaris diferents de la Garriga.

Ens plau moltíssim acollir l’exposició dedicada a la poeta garriguenca Núria Albó i també el recital d’homenatge que se li farà amb motiu de l’Any Núria Albó, que celebra el seu 80è aniversari. De la Garriga podrem saltar a la Xina i descobrir, amb els traductors Zhou Minkang i Jiajia Wang Liu, una riquíssima i secular tradició lírica que ha deixat empremta en no pas pocs poetes catalans.

Alhora, ens visitaran i escoltarem veus cabdals de la poesia catalana actual: Lluís Solà, Carles Miralles o Jordi Pàmias, acompanyats de Jaume Pont, Pere Pena o Miquel-Lluís Muntané. Gràcies a la col·laboració de La Bordalla descobrirem algunes de les veus joves i emergents de la poesia catalana actual: Pau Vadell, Jaume Pons Alorda, Pau Gener, Blancallum Vidal, Anna Ballbona, Misael Alerm i Jordi Garcia.

L’editor i poeta Jordi Cornudella ens parlarà de la seva experiència lectora i creadora a partir del seu llibre “Les bones companyies”, mentre que Gemma Reguant i Anna Alemany ens oferiran un Tast de Foix i Carme Callol se les haurà amb Joan Brossa dels Ventalls, dos dels espectacles poètics de petit format que us proposem. L’altre, basat en poemes d’Albert Roig, tindrà com a protagonistes l’actriu Mònica Van Campen i el músic Jordi Gaspar. També, i per als més menuts, celebrarem una Hora del Conte ben especial, tot Jugant amb els poetes acompanyats de Rosa Fité.

Les novetats destacades d’enguany són dues, i ens fa il·lusió remarcar-les: l’escenari romànic de l’església de la Doma, lloc perfecte per presentar i escoltar l’antologia de poesia catalana medieval confeccionada per Dolors Miquel, i les rutes matinals poètico-modernistes per diferents espais de la Garriga, una experiència inèdita que unirà poesia i patrimoni. El Festival, com sempre, acabarà amb un sopar festa i amb l’actuació dels Amics del Jazz.

Del 20 d’abril al 4 de juny, us esperem a la Garriga. Des d’ara ja us donem la benvinguda i agraïm el vostre suport.

 www.primaverapoetica.com

Tres tombs

Ahir vam celebrar, a la Garriga, la festa dels Tres Tombs. Els darrers Tres Tombs, els que tanquen el cicle fins l'any vinent després d'haver passejat carruatges i cavalls arreu. Deixo anotat el text que l'Associació em va demanar i que figura en el programa d'actes.

Tres tombs per la Garriga

Primer tomb: aquesta festa no és un miratge il·lusori o una ficció. Els carros de tir traginen records invisibles d’un temps passat, de quan l’animal era imprescindible en les feines del camp i element integrat al paisatge comú del dia a dia dels nostres pobles. Però la mesura d’un temps llaurat pel calendari agrícola s’anà esllanguint des de mitjan segle XX. La lenta urbanització física i mental i la mecanització del camp, amb les primeres màquines segadores i de batre, suposà la pèrdua de tota una litúrgia. Les colles de segadors i jornalers que a entrada primavera baixaven fins les planúries del Vallès van desaparèixer. El paller va ser ventat. Després arribarien carxofes a l’estiu i cireres a l’hivern.

I tanmateix convindria no folkloritzar en excés el llegat d’aquest imaginari. Ni menystenir-lo fent-lo passar per exòtic o pairal. Tampoc idealitzar-lo: la caseta i l’hortet, la Ben Plantada, uns dibuixos de Lola Anglada... Certs elements de cultura popular ho són perquè al llarg de la seva existència han tingut una funció –no només productiva– que ha generat vocabulari, eines, maneres de fer, de ser, de pensar... és a dir, ha generat un patrimoni que avui podem evocar i reviure gràcies al llegat del seu rastre. Posem-hi un exemple.

Segon tomb: fa pocs anys, a instàncies dels estudiosos Albert Manent i Joan Cervera, reunírem una colla de pagesos. Manent i Cervera recollien noms de vents, núvols i boires del Vallès Oriental en un llibret publicat el 2008. El resultat va descobrir 215 noms de núvols i boires i 45 de vents. Això és patrimoni, una part de patrimoni que ens explica una part del que expliquen els Tres Tombs, just aquella que exigia la mirada enlaire i no pas a terra per preveure ensurts i maltempsades que poguessin espatllar collites i camins.

Hi ha una Garriga secreta –si se’m permet l’expressió interessada– que encara tenim a l’abast perquè pot parlar i explicar-se. La Garriga, molt abans que l’estiueig tennístic o termal, modernista o pixapí –per dir-ho en termes populars–, va ser poble agrícola. Abans foren les masies que les torres, el carro que el tren, les llambordes que els panots. Can Illa i can Noguera van ser abans masies i no barris. És important saber explicar-ho. Tenir-ne les eines. Un bon cop de falç.

Tercer tomb: el neoruralisme –turístic, cultural, a vegades fins i tot institucional, ai las– està molt bé per al cap de setmana, però no aixeca res. Té un os a l’esquena. Més important, encara, és que no podem explicar-nos només a tir o a remolc –mai millor dit– dels grans fets que van marcar la Catalunya del segle XX. Ens quedaria una visió parcial, una memòria incompleta. Si ja tenim les masies garriguenques catalogades també hauríem de fer l’esforç conjunt per catalogar-nos l’espai de memòria quotidiana que hi pertany i –qui ho sap– ser capaços d’exposar-la successivament i temàtica en futures edicions dels Tres Tombs.

L’Associació, però, no ho pot fer sola. La tasca tan meritòria que duu a terme –ja són quasi deu anys organitzant la festa dels més de cent que té de vida documentada a la Garriga– es veuria així enriquida amb col·laboracions molt valuoses. Els canvis dels darrers 15 o 20 anys –urbanístics i sociològics, sobretot– ens repten a trobar el fil conductor d’un itinerari fressat durant centúries. Part d’un relat que ens projecti i ens (re)expliqui com a poble. Els Tres Tombs, cada any –i per molts anys– ens en brinden l’oportunitat. Val la pena provar-ho, aprofitar-ho, tibar la brida sense fer més tombs del compte. Quan ets terra vols arrels, no troben? Doncs arri!

L'Aliança com a exemple

Dissabte 29 de gener, al Patronat, la Societat Coral l’Aliança, fundada el 1911, celebrava l’inici del seu centenari. L’alcaldessa va anunciar l’atorgament a l’entitat de la medalla d’or de la Garriga. És clar que sí. Per molts anys! Alhora, en un parlament esplèndid, el professor Santiago Cucurella va posar en context l’origen i la història del moviment dels cors de Clavé. I fa uns pocs dies, el doctor Jaume Carbonell, en el marc de l’exposició sobre Clavé, ens parlava de com s’anà articulant i expandint el moviment. Cucurella incidí en el lema de “virtut, progrés i amor”, un lema que bé pot transcendir l’estricta aplicació a les societats corals claverianes i fer-se extensiu a qualsevol col·lectivitat. Virtut: capacitat, competència i determinació a l’hora d’executar una idea, d’assolir un objectiu. Progrés: avenç i millora en les condicions de vida, en la qualitat de les nostres capacitats. Amor: sentiment d’estima, de pertinença, d’identificació amb un llegat que relliga voluntats història endins. (segueix aquí)

Dia Mundial de la Poesia

Fotografies de Dani Soler

El 1999 la Unesco va declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. A la Garriga el celebràrem dissabte passat al vespre, amb un recital convocat per Òmnium Cultural. Vam llegir poemes Misael Alerm, Anna Ballbona, Albert Forns, Conxita Bargalló, Josep-Francesc Delgado, Hermínia Mas i jo mateix. Desfilaren Seferis, Larkin, Palau i Fabre, Núria Albó, Màrius Sampere, Francesc Garriga, Sala-Cornadó, Martí i Pol... a part dels poemes propis que cadascú va llegir. Jo vaig llegir Pla i Carner. De Pla en reprodueixo uns textos breus. De Carner, un altre moment en reproduiré dos poemes molt relacionats amb la Garriga. De fet, un hi està datat. Bona diada, i ara Pla:

“La literatura conté una gran quantitat de farsa. I una de les farses més importants de la literatura és la poesia. Poetes bons, que durin, que facin forat (per utilitzar una frase del pintor Dalí), que interessin a tothom, que projectin el que han escrit sobre la sensibilitat de la gent, n'hi ha poquíssims, raríssims. De poetes, n'hi ha molts a tot arreu: els veritables poetes són escassíssims. Ara, es produeix aquest fet: els poetes d'ínfima categoria solen tenir un públic, de vegades, gairebé sempre, molt més nombrós que els de projecció llarga i segura. Aquest fet és el que dóna als poetastres les ínfules que tenen i la carrera que solen fer. Els bons poetes disposen, a penes, de minories petitíssimes i només són apreciats quan són morts. Tots aquests judicis són probablement certs, però de vegades es poden produir sorpreses. (...)

Què és la poesia? No sé pas si hi ha hagut mai ningú que ho hagi pogut formular amb una certa claredat. Pel meu gust la poesia és: tot i no res. Què es pot dir d'una cosa de qualitat? Els escoliastes, els crítics, han agombolat sobre aquest tema una quantitat fabulosa de parauleria, generalment inintel·ligible. Una cosa de qualitat? És tot i no res. Què es pot dir més?” (...)

(Dins Notes del capvesprol. Text complet, aquí)

“En el curs de la vida he estat molt sensible a les poesies dels altres, però no he pogut mai construir una poesia acceptable. No he fet cap esforç per arribar-hi. Si l'hagués fet, no crec que hagués aconseguit res passable. Quan penso en la lleugeresa que tenia Carner, a Gènova, el 1923, escrivint versos –els escrivia a la seva oficina obscura del Consolat, amb un toscano a la boca– em fa el mateix efecte que si recordés un oasi. Quina facilitat més admirable! No era pas un poeta de facilitat llarga, sinó més aviat curta –però perfecta.

Per a constatar si una poesia és bona, només cal traslladar-la a la prosa i veure el que passa. Si es fa això amb la poesia de Carner, de vegades el resultat és excel·lent, altres menys. Tot li sortia, però, lleuger i alat. És un cas sorprenent d'haver convertit la pesada retòrica en lleugeresa ingràvida.

La meva incapacitat per a la poesia ha estat total –a pesar dels immensos espais de solitud pels quals he passat. El fet és curiós atesa l'enorme quantitat de poetes que a cada moment ha donat el país –poetes que en definitiva han tractat de dir alguna cosa, i de vegades se n'han sortit i altres no gaire.” (...)

(Dins Notes disperses. Text complet, aquí)

Els retaules de Granollers

“El retaule de Granollers adquirit pel nostre Museu de Belles Arts (de Barcelona), és, sense disputa, d’entre totes les pintures que avui podrien adquirir-se per al seu embelliment, l’obra de major importància artística.” Són paraules de Salvador Sanpere i Miquel a la revista mensual d’art Vell i Nou, del 15 d’agost de 1915. Fan referència a l’adquisició, per part de la Junta de Museus –precursora, d’alguna manera, del Museu Nacional d’Art de Catalunya actual– dels retaules de Sant Esteve de Granollers, obra dels germans Vergós, de final del segle XV. (Qui volgués saber del retaule pot llegir el finíssim estudi del professor Joaquim Garriga al número 15 de la revista Lauro, del Museu de Granollers). L’adquisició de l’obra va ser tortuosa. Sanpere apuntava que el retaule era “una propietat comunal i no parroquial” i que el bisbe “no era ningú per autoritzar-la”.

Què va passar, del cert? M. J. Boronat, al llibre La política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999) ens ho conta. Els retaules van ser oferts per tal de sufragar les despeses de la construcció de l’Asil Hospital (del 1914 al 1923) i també d’algunes reformes de l’església. Els contactes començaren el mateix any 14. L’any següent, la junta de construcció de l’Hospital va sol·licitar al bisbe l’autorització per a la venda dels retaules, que la Junta de Museus estimaria en 125.000 pessetes en contra de les 150.000 que demanava un rector de nom tan docte com el d’Onofre Viada. Salvat l’escull del preu –finalment pactat a la baixa–, la Junta, desitjosa d’inaugurar amb els retaules la remodelació del Museu de Belles Arts, topà amb la falta de dotació pressupostària del consistori barceloní i la negativa d’entregar els retaules sense haver cobrat. La solució arribaria entrat el 1916 però coincidí amb el nomenament de Viada per a fer-se càrrec de Santa Maria del Mar. Els pròcers barcelonins volgueren enllustrar el bon mossèn amb un bon àpat per tal que se li pogués dedicar “una muestra de cariñoso obsequio que, al mismo tiempo que cancele una deuda contraída, permita a la junta encontar motivo y ocasión oportunos para inclinar definitivamente el ánimo de tan ilustrado i virtuoso sacerdote”. Va ser en va. La probitat del rector no admetia dubtes. Els diners no arribarien fins l’octubre de 1917, quan es signà l’escriptura de venda. L’ajuntament granollerí, encara, objectà algunes clàusules referides al destí dels diners per al sosteniment futur de l’Hospital que feren necessària una cimera d’urgència entre el bisbe, sengles alcaldes i pròcers locals. Tot un retaule, certament. El 3 de març de 1918, a la fi, les 14 peces gòtiques dels Vergós inauguraren instal·lació al Museu de Belles Arts.

Per cert, al Vell i Nou també hi veiem anunciada una exposició del col·leccionista Plandiura, amb casa-museu a la Garriga, el fons del qual (Rusiñol, Casas, Galwey, Mir, Nonell, Picasso, Nogués...) enriquiria decisivament la col·lecció de la Junta de Museus el 1933. Però Plandiura és una altra història, gairebé una novel·la.

(Publicat a El9Nou, 18-3-2011)

Tsunami de tankes nuclears

“Del joc i del foc (de Carles Riba) representa, ja ho hem dit, l’adaptació al català de noves formes mètriques. El volum compila dues seccions de poemes breus d’origen oriental amb les cançons “Per una sola veu” publicat per l’editorial Selecta el 1946.

La sèrie de “Tannkas de les quatre estacions” està constituïda per una sèrie de 40 composicions. Fou redactada en els anys de plena guerra civil i suposa un allunyament de la poesia pura que trobem al Segon llibre d’estances o Tres suites. En efecte: totes dues obres havien representat la consecució del domini formal de la llengua i uns exponents magnífics de poesia pura, entesa com a realitat independent i vàlida en ella mateixa. Les tankes, però, sorprenen pel que suposen de canvi d’orientació de la trajectòria lírica ribiana, car el mestre aconsegueix en el present volum, i contràriament a allò que havia estat habitual en ell, d’accentuar un lirisme molt més directe, que li permet acostar-se a la poesia de la circumstància sense arribar a conrear-la obertament. La desgràcia personal i col·lectiva que el poeta hagué de viure es fa sentir en uns versos on, tanmateix, Riba segueix fidel al seu principi de mantenir la independència del poema sota qualsevol circumstància. (...) És precisament aquesta actitud, formalista si voleu, una de les raons fonamentals que impulsaren l’autor a fer servir la nova forma mètrica, ja que la tanka, per la seva brevetat, imposa al poeta una tensió extrema, que l’aproxima a l’art del gravador en cisellar les paraules a colps contundents però precisos. Al remat, el poema esdevé, pràcticament, un artifici líric que cerca la màxima efectivitat a través de la concentració expressiva.”
.

Mariola Aparicio, “Poesia i brevetat. Notes sobre la tanka en la poesia catalana del segle XX”, dins Actes del I simposi Internacional de Narrativa Breu, PAM, 1998, pg. 201-202.

Tannkas de les quatre estacions
VIII

Que furioses

sento córrer les aigües

del nostre amor, oh!

quan vinc a tu pel frèvol

pontet d'una carícia!

XVII

Dóna ta força

i tos somnis per somnis

i força, crema-hi,

lluita-hi: no, no escolleixis

entre el vent i la flama.

XXV

Tota la vida

et veuré com sorgires

de tu mateixa,

nua i nova com l'alba

i vera com un somni.

XXVII

Una sorpresa

de vent omple els baladres

ardents, que frisen

un instant, com les sedes

d'una dansa enganyosa.

XL

Iguals em semblen

a dreçar-se en el córrer:

la poltra nua,

la noia amb sa rialla,

l'ona amb la seva vela.

"El meu exercici, doncs, fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d'amor o de recança, dins un traç sobri i just de paraula. L'epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps."

(Carles Riba. Notes a "Tannkas de les quatre estacions")

En la mort d'Anton Sala-Cornadó













El petit Sala-Cornadó amb el seu pare, Josep Sala Fabregat, poc abans de la guerra civil.




Amb les paraules de Màrius Torres
No voldria oblidar-me de ningú ni de res
i se m’escapa el nom de cada cosa
i el perquè i el vestit i el perfum del seu pes.
Vaig morir al primer pis quan naixia una rosa
als jardins emboscats del sanatori
i era d’or el silenci on la lluna reposa.
La nit desvergonyida entrava al dormitori
protegit sota el déu de la unitat
i em va cantar devotament un gori-gori.
Visc feliç i content a la nova ciutat,
al carrer de la pau vuitanta-u,
entresol, herba fina, oreneta, amistat.
No voldria ser el gest de l’hoste inoportú
si us pregunto què fèieu el dijous
a la tarda aquell any de destrets fosc i dur.
O potser era divendres i eren tendres els rous
del matí? O potser, eren estrelles
i cartes que no lliguen, tot plegat vuits i nous?
L’arna es menja els records, unes fràgils roselles
entre el blat necessari cada dia,
penyora fugissera de tantes meravelles.
Fer i desfer cada instant amb profunda alegria
i escoltar el pas del vent a la teulada
i a la xarxa dels verds que ha teixit l’harmonia.
Lliscar, com un gran riu que travessa una prada,
constantment diferent i sempre atenta,
tan ràpid en la cursa que sembla una aigua lenta.
Tot nou i antic i bell com una eterna albada.

Anton Sala-Cornadó, dins Màrius Torres en el record. Recull d’homenatge. DDAA, Barcelona, PAM, 1993.

Més aquí, aquí i aquí.

De quin Vallès em parles?

No sé si a vostès els passa, però a mi, sovint, quan escolto o llegeixo alguna referència al Vallès i aleshores m’hi atanso, la majoria de vegades m’enduc la decepció de comprovar que la referència és a ponent de Caldes o Granera, Mola enllà. Vull dir que no és del Vallès que m’és proper, del que parlen, sinó de l’altre, ai las.

L’actual divisió comarcal data del 1936, però el concepte de “comarca” recula fins a l’època romana i als epítets que aleshores es donaven a les tribus de la zona (pensem, així, en els ausetans d’Osona). Durant l’edat mitjana, però, el concepte es va anar assimilant a territoris de frontera i des de principi del segle XVII va esdevenir denominació escrita en diverses fonts –tractats o cròniques– que descrivien el paisatge. L’ús polític i administratiu, en canvi, tal com l’entenem avui, no es consolidaria fins el segle XIX, quan emparat en l’incipient catalanisme polític oposava l’espai natural de la comarca a l’artifici provincial imposat des del 1833.

La identitat natural d’aquests espais, doncs, tingué en compte no sols el relleu geogràfic (Vallès, Ribera d’Ebre, Pla d’Urgell, Maresme...) sinó també i principalment l’eix agro-econòmic consolidat en fires i mercats. Avui, tot plegat, és molt més difús i els límits comarcals s’han constret encara més: Vall del Tenes, Alt Congost, Baix Montseny... Identificar-se com a vallesà requeriria, potser, una pedagogia equivocada, qui sap si un esforç inútil. Què hi ha, rere la referència comarcal? Un àmbit estrictament geogràfic o també una incerta identitat?

L’Oliver, a les Corrandes d’exili (1947), escriví allò d’”En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra”, etc. Es referia a l’Occidental. Ben abans, en Carner, a Bella terra, bella gent (1918), escrivia el poema “Com el Vallès no hi ha res”, i es referia a l’Oriental, no en tenim dubte. Com per conciliar-ho, el terrassenc Ferran Canyameres escriví El Vallès. Vigor i bellesa (1959), un seguit de proses diluïdes entre els dos vallesos i sobre cadascun dels seus pobles.

És, em sembla, recollint part d’aquest esperit “canyameresc” que ens anuncien –per entrada primavera– l’aparició d’una revista dita precisament Vallesos, nom que no enganya pas, ben al contrari, sinó que voldrà desfer equívocs i relligar complicitats –patrimonials, geohistòriques, gastronòmiques, culturals, etnològiques, etc.– entre ambdues comarques. La cosa té ganxo i, ben segur, ajudarà a comprendre i tal volta a refer aquest imaginari comarcal malmès, com més va més metropolità, a traçar aquesta pertinença difusa a una identitat vallesana que redueixi a l’absurd, en el millor dels casos, el títol retòric d’aquesta columna.

(Publicat a El9Nou, 18-2-11)

Ametllers de Rusiñol

“Corria l’any 1901 quan Santiago Rusiñol tornà a Mallorca. Hi anà, convalescent, a refer-se de la cura de desmorfinització que féu al sanatori de Bolougne-sur-Seine, prop de París, i de l’extirpació de ronyó a què fou sotmès després a Barcelona. Hi anà amb la família, amb la qual s’acabava de reconciliar, llogà una casa al Terreno i pintà i escrigué sobre Mallorca i sobre els mallorquins. En reinventà, si hem de fer cas de Gabriel Alomar, el paisatge. O, si més no, les seves teles van servir com a reclam turístic. L’illa daurada, prèviament pintada pel belga Degouve de Nuncques, es convertí, passada per la mirada i el pinzell de Rusiñol, en la imatge per excel·lència de l’harmonia còsmica, en una mena de paradís retrobat que era personal i intransferible, però que les pintures penjades a la Sala Parés, a Sóller, a Palma, als salons de París, donaven a conèixer en forma d’Arcàdia de tarongers i d’ametllers, de cel i de mar, de coves i de badies, de ports i de gorgs, i convidaven a fer el viatge –també en sentit literal– cap a l’illa.”

Des de les illes, Santiago Rusiñol, pròleg de Margarida Casacuberta (PAM, 1999, pg. 17).

 

“A Mallorca també hi vaig anar repetides vegades; em sembla que vaig ser dels primers turistes. Mallorca fou per a mi un paradís, i un indret on vaig treballar al mateix temps amb el pinzell i amb la ploma. Alternava la pintura dels jardins amb la dels paisatges –Sóller, Valldemossa...– amb la descripció literària que anava fent de l’illa i alguna obra de teatre, com La nit de l’amor. Amb el pintor Joaquim Mir sortírem a trobar els camps d’ametllers florits i les cales solitàries. També hi vaig fer amics, a Mallorca, com ara en Gabriel Alomar i en Joan Alcover, que em dedicaren escrits ben elogiosos, articles i poemes.”

S. Rusiñol, dins Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol, Vinyet Panyella (PAM, 2000, pg. 29).

Artaud

“La meva primera visita a Artaud, a l’hospital psiquiàtric d’Ivry, la comptabilitzo entre els moments més encrespats i tensos que m’ha tocat de viure. M’havien advertit que Artaud tenia un martell amb el qual s’esbravava, escometent tot allò que se li presentava al davant. Artaud vivia tot sol en un petit pavelló, situat enmig del parc i no lluny de la porteria de l’hospital, i gaudia d’un règim de llibertat condicionada.

En trucar a la porta vidriada que donava directament al parc, després vaig comprendre que Artaud acabava d’ingerir una dosi de làudanum, i que la meva visita l’importunava. Jo venia a trencar-li el seu moment d’èxtasi, potser l’únic moment feliç –o suportable– de tota la seva jornada o d’unes quantes jornades. Ell no volia que entrés, la seva negativa va ser contundent i agra:

-Qui est là?

-Quelq’un qui voudrait vous voir.

-Je ne suis pas là!

La meva insistència obstinada topà amb la seva. Vaig guanyar, però pagant-ho a un preu que no esperava. (...) I, al cap d’una bona estona, durant la qual em semblà prudent de separar-me del marc de la porta per on, a contrallum, ell podia veure perfectament la meva silueta a través dels vidres esmerilats, no fos cas que pogués sortir-ne algun objecte contundent, una veu seca i tallant em digué:

-Entrez!

Era més una ordre, ara, que no pas una invitació a passar. L’espectacle que se m’oferia al davant era el més desolador que pogués mostrar un ésser humà. Artaud anava en calçotets i samarreta enmig de la seva estança única, més magre que un faquir, amb els cabells caient-li com un teló espès davant del rostre. Li havia d’endevinar la mirada, a través de la qual ell em dardava. Era un dia especialment fred.

La droga que acabava d’ingerir, de la qual restaven diversos flascons buits sobre la seva tauleta de nit, li conferia una lucidesa excepcional. Només així m’explico les seves preguntes, amb les quals tractà de desemmascarar-me mentre s’anava vestint. Artaud estava segur de la seva pervivència i temia de ser manipulat a última hora per algú o per algun sector d’opinió. En dir-li que era català i que venia de Barcelona, la idea d’un possible “missatger” de l’Església catòlica és la que devia conjecturar.

M’és difícil parlar d’aquella primera visita a Artaud i de parlar-ne amb serenitat encara avui. Artaud em sotmeté a una veritable “prova”: intel·lectual, moral i gairebé física. En un cert moment, prengué el martell –un martell considerable d’acer, gros per una banda, afuat per l’altra– i començà a saltar i a vociferar per la cambra, donant cops a tort i a dret. Més d’una vegada el martell em va passar vora el rostre i jo em quedava com el capità d’un vaixell anglès en el moment d’esfondrar-se. Em calia tota la força de la meva voluntat per romandre impassible d’aquella manera. El moment més pelut va ser quan, assegut enfront meu i amb el martell a l’abast, m’invita a esguardar amb deteniment els dibuixos seus que, amb xinxetes, tenia clavats a les parets de l’estança. N’hi havia un de situat exactament darrere el lloc on jo seia. Em digué d’alçar-me i de girar-me per mirar-lo degudament, detingudament. Ho vaig fer. No em quedava altre remei. Ell jugava amb mi com amb un conillet d’Índies, però això jo no ho sabia, no me n’adonava, ho se ara. En aquells moments jo esperava el pitjor, que no es produí. Però mai en la meva vida no m’ha calgut un esforç tan gran com durant aquells instants interminables per a continuar en el meu lloc, per a no deixar-ho córrer tot i fugir.

(...) El vaig veure unes quantes vegades més i, en alguna ocasió, me’l vaig endur a passejar per París sota la meva responsabilitat.

Una de les vegades que m’hi vaig presentar era al llit, gairebé sense poder-se moure. Havia constatat que la droga era l’única cosa que aconseguia animar-lo. Com que jo, a causa dels atacs de ronyons i dels càlculs renals que havia tingut, duia sempre a la maleta una injecció de Pantopon, aquell dia me la vaig posar a la butxaca de la gavardina i li vaig preguntar:

-Est-ce que le Panthopon vous dirait quelque chose?

Va incorporar-se lleument i, gairebé més amb els ulls que amb les paraules, va dir-me:

-Vous avez du Panthopon sur vous?

No vaig poder allargar la comèdia ni fer-li veure que l’aniria a buscar o li duria un altre dia. Li vaig dir que sí tot mostrant-li l’ampolleta.

(...) Va ser mentre pujàvem en un autobús i sense que se n’adonés que li vaig fer l’única foto que li vaig poder prendre. En tornar-lo a l’hospital, a la nit, sol en el seu pavelló, la seva mà se m’arrapà com si no volgués deixar mai més la meva.

A la següent visita, des del llit em digué d’agafar un munt de fotografies d’ell molt bones, de Pastier, i, en demanar-li si me’n podia quedar una, cridà, gairebé gemegant:

–Je vous les donne toutes ! Vous ne comprenez rien, les hommes!”

(J. Palau i Fabre, El monstre, OC II, pg. 1350-1353)

El Llull

“Por razones históricas de todos conocidas, este país de acogida ha sabido enriquecer su cultura esencial, su lengua propia, con la lengua castellana que siempre se ha hablado en Cataluña, especialmente, en Barcelona; ciudad que mantiene su bilingüismo como una de las grandes riquezas que la caracteriza.”

“Se está dando un comportamiento nuevo en la sociedad gubernamental catalana, muy distinto de la riqueza genuina de las generaciones catalanistas anteriores que favorecían el intercambio de literaturas y celebraban el bilingüismo como forma de convivencia.”

“Así, la expresión famosa es catalán quien vive y trabaja en Cataluña, altera su sentido válido y, en principio, positivo por otro negativo: dando a entender que no es catalán quien no escriba o hable el idioma que debe hablarse en Cataluña. Y, por tanto, merece quedar excluido de los medios radiofónicos como el caso de persecución lingüística recientemente ocurrido a la escritora uruguaya-catalana Cristina Peri Rossi.”

Núria Amat, El País, 16-10-2007

"(...) no ha de ser fàcil usar paraules d'una parla maltractada per les pestes identitàries, una parla que, com vas denunciar en ocasió de la Fira de Frankfurt, és sotmesa a manipulacions comparables a les dels nazis o els estalinistes en la seva millor època."

Alfred Bosch, Avui, 4-2-2011

Aniversaris Foix

Foix morí tal dia com avui, el 29 de gener de 1987, un dia després de complir 94 anys. Les darreres fotografies que se li van fer són del dia abans, a casa seva, i publicades al diari Avui el 4-2-1987. Dies després, a la Vanguardia, es reprodueix una entrevista sense datar signada amb el pseudònim de Mercè Watkins. N'oferim un extracte. La versió completa, aquí.

 

-Ens podeu dir alguna cosa de Gabriel Ferrater?

-Tenia una intel·ligència excessiva, desbordant, que va aplicar als camps que va poder. Però el va perdre la beguda. Segurament el seu suïcidi va ser conseqüència de la por de morir cirròtic. Era un home impressionant, que, havent begut moltíssim, no aguantant-se dret, parlava millor que el més sobri i cabal, més encara que normalment, com mai no havia sentit a ningú. Entrava en un estat de claredat mental... molts escriptors es donen a la beguda com a ajuda per a la inspiració, com per exemple en Vinyoli.

-A més de Ferrater, un dels molts que han estudiat la vostra poesia ha estat Pere Gimferrer, que us ha dedicat un bon assaig...

-Sí, hi ha algunes petites coses en les quals no hi estic d'acord.

-Us agrada que musiquin els vostres poemes?

-En Serrat canta aquell que fa "És quan plou que ballo sol...", i no m'agrada gens, però la gent li ha agafat molt d'afecte. Jo, aquest poema, el vaig fer en un sopar a casa, amb uns amics... no val res.

-A la vostra edat, quin paper juga quotidianament la mort?

-Hi penso, en sento la presència. Mireu, és la sensació d'estar dalt del Puigmal i anar relliscant cap avall, sobre les pedres, i anar caient inevitablement a l'abisme. Una sensació esgarrifosa i angoixant d'impotència, de destí irreversible...

Exercici

El silenci com l’ombra d’un ressò perfet en la paraula.
Paraula endins, tot són ombres dins la tanca.
Restar en silenci. Callar havent paraulat.
Deixatar la parla en silenci ombriu.
Clos el so, ser en el ressò.
Repensar la parla.
El seu gest.
El mur:
el teu nom.
I pronunciar-lo
i perdurar-hi emès el so.
Concentrar la pensa en llum roent
de carn minero-verbal i tendrum gramàtic.
Paraules enfora, de nou clarors vessant la tanca.
Dins ressò ardent de dring ombriu, realliberar la parla.

És quan escric que hi veig clar

Diumenge passat vaig ser espectador de la cursa de Sant Vicenç de Mollet. El matí era fred però assolellat i el recorregut, meitat urbà i meitat per Gallecs, va plaure d’allò més els corredors. La dotzena edició celebrava, alhora, el I Memorial Jordi Solé Tura, que ningú va saber explicar-nos –durant l’entrega de premis, en presència de fill i vídua– si és que fou un destacat atleta local, un lampista enrampat o bé quina cosa. La cursa –tant se val– la guanyà un xicot molt simpàtic de Lloret, notablement àgil, un bon xic fibrat. “No m’esperava guanyar, creia que tindria més nivell”, va dir, com llevant importància a la seva aurea mediocritas.

Saben, jo també vaig córrer, un temps. Un temps llarg, sense arribar gaire lluny, però. Alt i prim parent d’en Bufa, els de l’Atlètic Granollers m’entrenaren uns mesos per llebrer però vet aquí que els caps de setmana m’enfangaven en cross-roads a Manresa, Girona o Mataró. En vaig marxar sense avisar. Ho sento. Vaig tornar a la tranquil·litat del Passeig de la Garriga, a córrer per la boscúria de Malhivern amunt, cap a Samalús, camps a través, entre fruiterars, vinyes i oliveres. Beneïda tranquil·litat.

Malgrat algunes recaigudes puntuals, ara practico el sedentarisme domèstic, moderadament aviciat, i el llegir i l’escriure –entre d’altres i amb el temps– m’han fet perdre el córrer. Això pensava l’altre dia veient tant de colorit en moviment. I en la vida atlètica que hi ha ençà i enllà de la Mitja que s’acosta. I en el logo, de ponderades vaguetats priàpiques. I en el lema d’“és quan corro que hi veig clar”. Vostès ja deuen saber que és al·lusió al poema de Josep Vicenç Foix “És quan dormo que hi veig clar / foll d’una dolça metzina”, etc., publicat el 1953 però escrit a finals de la guerra civil. El que potser no saben –ni en tenen motiu– és que el poema –icona del surrealisme literari català– fou escrit de bursada una nit, a casa seva, entre amigots, i que Foix considerava que no valia res, versió d’en Serrat inclosa. No sabia què hi veia, la gent. Els hermeneutes tampoc s’acabaren de posar d’acord sobre què hi veia Foix. El català de Foix és atàvic, com el córrer, que ens permet fugir del perill. La parla és un miracle perillós i la lectura combregar-hi mitjançant el traç nerviüt i acolorit de l’escriptura. Així els cossos pel paisatge de Gallecs, em vaig dir veient-hi clar entre metzines i perills, i que potser hauria d’haver unes bambes de rebaixes per si em calgués tornar a fugir de no sé què, de no sé qui.

(Publicat a El9Nou, 21-1-11) 

Ja no en els nostres ulls

Fa uns anys, en el transcurs de l’entrega d’uns premis menors però benintencionats, l’organització tingué la pensada d’invitar-me en qualitat de mantenidor per tal de fer el parlament o glossa que em plagués. Mal que bé, vaig intentar parlar de la creació del poema com a paisatge literari i de la poesia com a resultat de l’equilibri entre l’absorció que el poeta fa de la realitat viscuda –la mirada exterior– i la interiorització que fa de l’instant que vol recrear –la mirada interior–. Entre d’altres, m’hi ajudà Enric Sòria –poeta d’Oliva i de la llum– a través d’un poema bellíssim que hauria de figurar en totes les antologies.

Constatar, a partir de la contemplació, la transitorietat de l’existència, marca en ella un signe de dolor i de dramatisme ben palpables tot al llarg de la història de la literatura i pensament occidentals. No és poca cosa. L’antídot són sempre succedanis en forma de sistemes filosòfics aplicats a curt termini, cataplasmes heretats del carpe diem horacià.

Probablement la literatura no pugui canviar l’estat de les coses, ni potser aquesta hagi de ser la seva funció, si és que alguna n’ha de tenir, però atribuïm-li, en tot cas, la de fer-nos present i visible tot el que semblava que existia i no érem capaços de veure sense la seva perspectiva, sense les seves recreacions, com li va passar a aquell personatge que Borges cita, em penso, a Arte Poética, el qual es proposava la tasca de dibuixar un món i al llarg de molts anys va poblar-lo amb imatges de províncies, de muntanyes, de vaixells, d’animals i de persones. I, poc abans de morir, l’home va descobrir que aquest pacient laberint que dibuixava traçava la imatge del seu rostre.

Al capdavall, nosaltres, com a lectors, també dissenyem el nostre paisatge personal, imaginem que som paisatge per algú a través dels nostres versos, de les nostres paraules, del nostre gest, o així, almenys, ens agrada pensar-ho i viure-ho. Com un antídot.

Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,

un escrutini caut, que hi discernesca

l’habitable mesura de les coses:
eixa barreja viva de barrejes efímeres
on tot flueix, com l’aigua per l’arena,
en cada esguit de l’ona que al riu torna
per túnels invisibles, com la roca
–esguit d’un altre onatge, que batega
amb un compàs lentíssim per les serres–,
o la deixalla fèrtil de les fulles.

Com al col·legi, davall dels uniformes
hi ha cossos de criatures, així els homes
rere de les paraules i dels gestos.
També en l’home es dibuixa una forma amagada
que no sentim aliena i en el canvi perdura.

I ens pertoca a nosaltres
regraciar aquesta identitat,
entre l’alba i l’ocàs, mentre fem via
(tot discorre a la vista, com nosaltres),
i estimar cada cosa purament mentre passa,
abans que se’ns dissolga en l’aire i les pupil·les,
una imatge entre tantes.
Una imatge que túnels ignorats i invisibles
s’emporten i reuneixen, punt per punt,
ja no en els nostres ulls.

Compàs d’espera, Edicions de la Guerra, València, 1993.