Aniversaris Foix

Foix morí tal dia com avui, el 29 de gener de 1987, un dia després de complir 94 anys. Les darreres fotografies que se li van fer són del dia abans, a casa seva, i publicades al diari Avui el 4-2-1987. Dies després, a la Vanguardia, es reprodueix una entrevista sense datar signada amb el pseudònim de Mercè Watkins. N'oferim un extracte. La versió completa, aquí.

 

-Ens podeu dir alguna cosa de Gabriel Ferrater?

-Tenia una intel·ligència excessiva, desbordant, que va aplicar als camps que va poder. Però el va perdre la beguda. Segurament el seu suïcidi va ser conseqüència de la por de morir cirròtic. Era un home impressionant, que, havent begut moltíssim, no aguantant-se dret, parlava millor que el més sobri i cabal, més encara que normalment, com mai no havia sentit a ningú. Entrava en un estat de claredat mental... molts escriptors es donen a la beguda com a ajuda per a la inspiració, com per exemple en Vinyoli.

-A més de Ferrater, un dels molts que han estudiat la vostra poesia ha estat Pere Gimferrer, que us ha dedicat un bon assaig...

-Sí, hi ha algunes petites coses en les quals no hi estic d'acord.

-Us agrada que musiquin els vostres poemes?

-En Serrat canta aquell que fa "És quan plou que ballo sol...", i no m'agrada gens, però la gent li ha agafat molt d'afecte. Jo, aquest poema, el vaig fer en un sopar a casa, amb uns amics... no val res.

-A la vostra edat, quin paper juga quotidianament la mort?

-Hi penso, en sento la presència. Mireu, és la sensació d'estar dalt del Puigmal i anar relliscant cap avall, sobre les pedres, i anar caient inevitablement a l'abisme. Una sensació esgarrifosa i angoixant d'impotència, de destí irreversible...

Exercici

El silenci com l’ombra d’un ressò perfet en la paraula.
Paraula endins, tot són ombres dins la tanca.
Restar en silenci. Callar havent paraulat.
Deixatar la parla en silenci ombriu.
Clos el so, ser en el ressò.
Repensar la parla.
El seu gest.
El mur:
el teu nom.
I pronunciar-lo
i perdurar-hi emès el so.
Concentrar la pensa en llum roent
de carn minero-verbal i tendrum gramàtic.
Paraules enfora, de nou clarors vessant la tanca.
Dins ressò ardent de dring ombriu, realliberar la parla.

És quan escric que hi veig clar

Diumenge passat vaig ser espectador de la cursa de Sant Vicenç de Mollet. El matí era fred però assolellat i el recorregut, meitat urbà i meitat per Gallecs, va plaure d’allò més els corredors. La dotzena edició celebrava, alhora, el I Memorial Jordi Solé Tura, que ningú va saber explicar-nos –durant l’entrega de premis, en presència de fill i vídua– si és que fou un destacat atleta local, un lampista enrampat o bé quina cosa. La cursa –tant se val– la guanyà un xicot molt simpàtic de Lloret, notablement àgil, un bon xic fibrat. “No m’esperava guanyar, creia que tindria més nivell”, va dir, com llevant importància a la seva aurea mediocritas.

Saben, jo també vaig córrer, un temps. Un temps llarg, sense arribar gaire lluny, però. Alt i prim parent d’en Bufa, els de l’Atlètic Granollers m’entrenaren uns mesos per llebrer però vet aquí que els caps de setmana m’enfangaven en cross-roads a Manresa, Girona o Mataró. En vaig marxar sense avisar. Ho sento. Vaig tornar a la tranquil·litat del Passeig de la Garriga, a córrer per la boscúria de Malhivern amunt, cap a Samalús, camps a través, entre fruiterars, vinyes i oliveres. Beneïda tranquil·litat.

Malgrat algunes recaigudes puntuals, ara practico el sedentarisme domèstic, moderadament aviciat, i el llegir i l’escriure –entre d’altres i amb el temps– m’han fet perdre el córrer. Això pensava l’altre dia veient tant de colorit en moviment. I en la vida atlètica que hi ha ençà i enllà de la Mitja que s’acosta. I en el logo, de ponderades vaguetats priàpiques. I en el lema d’“és quan corro que hi veig clar”. Vostès ja deuen saber que és al·lusió al poema de Josep Vicenç Foix “És quan dormo que hi veig clar / foll d’una dolça metzina”, etc., publicat el 1953 però escrit a finals de la guerra civil. El que potser no saben –ni en tenen motiu– és que el poema –icona del surrealisme literari català– fou escrit de bursada una nit, a casa seva, entre amigots, i que Foix considerava que no valia res, versió d’en Serrat inclosa. No sabia què hi veia, la gent. Els hermeneutes tampoc s’acabaren de posar d’acord sobre què hi veia Foix. El català de Foix és atàvic, com el córrer, que ens permet fugir del perill. La parla és un miracle perillós i la lectura combregar-hi mitjançant el traç nerviüt i acolorit de l’escriptura. Així els cossos pel paisatge de Gallecs, em vaig dir veient-hi clar entre metzines i perills, i que potser hauria d’haver unes bambes de rebaixes per si em calgués tornar a fugir de no sé què, de no sé qui.

(Publicat a El9Nou, 21-1-11) 

Ja no en els nostres ulls

Fa uns anys, en el transcurs de l’entrega d’uns premis menors però benintencionats, l’organització tingué la pensada d’invitar-me en qualitat de mantenidor per tal de fer el parlament o glossa que em plagués. Mal que bé, vaig intentar parlar de la creació del poema com a paisatge literari i de la poesia com a resultat de l’equilibri entre l’absorció que el poeta fa de la realitat viscuda –la mirada exterior– i la interiorització que fa de l’instant que vol recrear –la mirada interior–. Entre d’altres, m’hi ajudà Enric Sòria –poeta d’Oliva i de la llum– a través d’un poema bellíssim que hauria de figurar en totes les antologies.

Constatar, a partir de la contemplació, la transitorietat de l’existència, marca en ella un signe de dolor i de dramatisme ben palpables tot al llarg de la història de la literatura i pensament occidentals. No és poca cosa. L’antídot són sempre succedanis en forma de sistemes filosòfics aplicats a curt termini, cataplasmes heretats del carpe diem horacià.

Probablement la literatura no pugui canviar l’estat de les coses, ni potser aquesta hagi de ser la seva funció, si és que alguna n’ha de tenir, però atribuïm-li, en tot cas, la de fer-nos present i visible tot el que semblava que existia i no érem capaços de veure sense la seva perspectiva, sense les seves recreacions, com li va passar a aquell personatge que Borges cita, em penso, a Arte Poética, el qual es proposava la tasca de dibuixar un món i al llarg de molts anys va poblar-lo amb imatges de províncies, de muntanyes, de vaixells, d’animals i de persones. I, poc abans de morir, l’home va descobrir que aquest pacient laberint que dibuixava traçava la imatge del seu rostre.

Al capdavall, nosaltres, com a lectors, també dissenyem el nostre paisatge personal, imaginem que som paisatge per algú a través dels nostres versos, de les nostres paraules, del nostre gest, o així, almenys, ens agrada pensar-ho i viure-ho. Com un antídot.

Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,

un escrutini caut, que hi discernesca

l’habitable mesura de les coses:
eixa barreja viva de barrejes efímeres
on tot flueix, com l’aigua per l’arena,
en cada esguit de l’ona que al riu torna
per túnels invisibles, com la roca
–esguit d’un altre onatge, que batega
amb un compàs lentíssim per les serres–,
o la deixalla fèrtil de les fulles.

Com al col·legi, davall dels uniformes
hi ha cossos de criatures, així els homes
rere de les paraules i dels gestos.
També en l’home es dibuixa una forma amagada
que no sentim aliena i en el canvi perdura.

I ens pertoca a nosaltres
regraciar aquesta identitat,
entre l’alba i l’ocàs, mentre fem via
(tot discorre a la vista, com nosaltres),
i estimar cada cosa purament mentre passa,
abans que se’ns dissolga en l’aire i les pupil·les,
una imatge entre tantes.
Una imatge que túnels ignorats i invisibles
s’emporten i reuneixen, punt per punt,
ja no en els nostres ulls.

Compàs d’espera, Edicions de la Guerra, València, 1993.

Al cel

Nit estelada, Van Gogh.










–Has vist, aquestes nits d’hivern, com n’és de clar, el cel?
–Més que clar, translúcid.
– ...
– “Aquest món és un gran llibre / on qui l’haja estudiat / sap llegir en cada plana / el nom de mon Estimat”.
–Com dius? T'has tornat gay?
– “Són llenguatges del desterro / los llenguatges d’aquest món”.
– ...
–Verdaguer, nena...
–Bah, acaba el cigarro i tornem al bar. Falta poc per la segona part...

Fanalet

Els fanals del meu carrer són com alguns gresols d’arbres de Nadal. Avui s’encenen els d’un rengle; demà i ahir els d’un altre. El contenidor blau és ple de caixes i papers de colors i els nens, despreocupats i cofois, sense atendre a raons que no siguin dictades per llur imaginació sobreexcitada, llueixen les joguines que es poden passejar. A mitja tarda, des del balcó, veig com uns avis acomiaden el fill, la jove i néts després d’una llarga sobretaula. Que bé ho digué Xammar: “Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d’Orient no els han oblidat”. I va ser gratament cansat. Estampes de candor implacable i algun plor, no només de criatura, en veure’s asseguts a la trona i falda de qui els ha de dur un desig embolicat. Enfilant els darrers trams, vaig veure una mare jove plorar. D’una llambregada ens vam creuar i reconèixer als ulls la mateixa emoció, un vague record, quasi tel·lúric. Anàrem junts a escola, fa molts anys. I aleshores més corrua i ball de fanalets agitant-se a collibè entre mans que saludaven amb desfici.

Tan a prop que m’eres ahir com ho fórem en dies ja impossibles d'infantesa quan m'hi duies de la mà –eres mare també jove–, digues, com vols que no em brillin els ulls, encara, si hi duc tres quarts d’il·lusió perdurable i un quart amb la resta estantissa i fugaç de pols purpurescent entre pestanya i parpella? Saps que el millor regal va ser ahir en fer-te llum que m’il·luminava el fanalet de color verd cap al blau d’un país de somni i fantasia d’on un dia –com ahir– em vas dir adéu.

Impossible

Maleïts impotents, no és al seu abast allò que els demanaria. He esgotat tots els arguments de ciència infusa, la fe inclosa. “Si tot temps és eternament present, tot temps és irredimible”. L’única manera que tinc d’atansar-m’hi, d’atansar-te’m, de tornar a fer que siguis a prop meu i ser jo intensament els nens que badocs d’il·lusió em miren trèmuls mentre em duus de nou a coll arreu és infiltrar-m’hi, és fer de patge aquesta nit. Escolto com el trepig d’una bellesa immortal. Voler l’impossible em cal, i no que mori el desig.