No sé si a vostès els passa, però a mi, sovint, quan escolto o llegeixo alguna referència al Vallès i aleshores m’hi atanso, la majoria de vegades m’enduc la decepció de comprovar que la referència és a ponent de Caldes o Granera, Mola enllà. Vull dir que no és del Vallès que m’és proper, del que parlen, sinó de l’altre, ai las.
L’actual divisió comarcal data del 1936, però el concepte de “comarca” recula fins a l’època romana i als epítets que aleshores es donaven a les tribus de la zona (pensem, així, en els ausetans d’Osona). Durant l’edat mitjana, però, el concepte es va anar assimilant a territoris de frontera i des de principi del segle XVII va esdevenir denominació escrita en diverses fonts –tractats o cròniques– que descrivien el paisatge. L’ús polític i administratiu, en canvi, tal com l’entenem avui, no es consolidaria fins el segle XIX, quan emparat en l’incipient catalanisme polític oposava l’espai natural de la comarca a l’artifici provincial imposat des del 1833.
La identitat natural d’aquests espais, doncs, tingué en compte no sols el relleu geogràfic (Vallès, Ribera d’Ebre, Pla d’Urgell, Maresme...) sinó també i principalment l’eix agro-econòmic consolidat en fires i mercats. Avui, tot plegat, és molt més difús i els límits comarcals s’han constret encara més: Vall del Tenes, Alt Congost, Baix Montseny... Identificar-se com a vallesà requeriria, potser, una pedagogia equivocada, qui sap si un esforç inútil. Què hi ha, rere la referència comarcal? Un àmbit estrictament geogràfic o també una incerta identitat?
L’Oliver, a les Corrandes d’exili (1947), escriví allò d’”En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra”, etc. Es referia a l’Occidental. Ben abans, en Carner, a Bella terra, bella gent (1918), escrivia el poema “Com el Vallès no hi ha res”, i es referia a l’Oriental, no en tenim dubte. Com per conciliar-ho, el terrassenc Ferran Canyameres escriví El Vallès. Vigor i bellesa (1959), un seguit de proses diluïdes entre els dos vallesos i sobre cadascun dels seus pobles.
És, em sembla, recollint part d’aquest esperit “canyameresc” que ens anuncien –per entrada primavera– l’aparició d’una revista dita precisament Vallesos, nom que no enganya pas, ben al contrari, sinó que voldrà desfer equívocs i relligar complicitats –patrimonials, geohistòriques, gastronòmiques, culturals, etnològiques, etc.– entre ambdues comarques. La cosa té ganxo i, ben segur, ajudarà a comprendre i tal volta a refer aquest imaginari comarcal malmès, com més va més metropolità, a traçar aquesta pertinença difusa a una identitat vallesana que redueixi a l’absurd, en el millor dels casos, el títol retòric d’aquesta columna.
(Publicat a El9Nou, 18-2-11)