De quin Vallès em parles?

No sé si a vostès els passa, però a mi, sovint, quan escolto o llegeixo alguna referència al Vallès i aleshores m’hi atanso, la majoria de vegades m’enduc la decepció de comprovar que la referència és a ponent de Caldes o Granera, Mola enllà. Vull dir que no és del Vallès que m’és proper, del que parlen, sinó de l’altre, ai las.

L’actual divisió comarcal data del 1936, però el concepte de “comarca” recula fins a l’època romana i als epítets que aleshores es donaven a les tribus de la zona (pensem, així, en els ausetans d’Osona). Durant l’edat mitjana, però, el concepte es va anar assimilant a territoris de frontera i des de principi del segle XVII va esdevenir denominació escrita en diverses fonts –tractats o cròniques– que descrivien el paisatge. L’ús polític i administratiu, en canvi, tal com l’entenem avui, no es consolidaria fins el segle XIX, quan emparat en l’incipient catalanisme polític oposava l’espai natural de la comarca a l’artifici provincial imposat des del 1833.

La identitat natural d’aquests espais, doncs, tingué en compte no sols el relleu geogràfic (Vallès, Ribera d’Ebre, Pla d’Urgell, Maresme...) sinó també i principalment l’eix agro-econòmic consolidat en fires i mercats. Avui, tot plegat, és molt més difús i els límits comarcals s’han constret encara més: Vall del Tenes, Alt Congost, Baix Montseny... Identificar-se com a vallesà requeriria, potser, una pedagogia equivocada, qui sap si un esforç inútil. Què hi ha, rere la referència comarcal? Un àmbit estrictament geogràfic o també una incerta identitat?

L’Oliver, a les Corrandes d’exili (1947), escriví allò d’”En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra”, etc. Es referia a l’Occidental. Ben abans, en Carner, a Bella terra, bella gent (1918), escrivia el poema “Com el Vallès no hi ha res”, i es referia a l’Oriental, no en tenim dubte. Com per conciliar-ho, el terrassenc Ferran Canyameres escriví El Vallès. Vigor i bellesa (1959), un seguit de proses diluïdes entre els dos vallesos i sobre cadascun dels seus pobles.

És, em sembla, recollint part d’aquest esperit “canyameresc” que ens anuncien –per entrada primavera– l’aparició d’una revista dita precisament Vallesos, nom que no enganya pas, ben al contrari, sinó que voldrà desfer equívocs i relligar complicitats –patrimonials, geohistòriques, gastronòmiques, culturals, etnològiques, etc.– entre ambdues comarques. La cosa té ganxo i, ben segur, ajudarà a comprendre i tal volta a refer aquest imaginari comarcal malmès, com més va més metropolità, a traçar aquesta pertinença difusa a una identitat vallesana que redueixi a l’absurd, en el millor dels casos, el títol retòric d’aquesta columna.

(Publicat a El9Nou, 18-2-11)

Ametllers de Rusiñol

“Corria l’any 1901 quan Santiago Rusiñol tornà a Mallorca. Hi anà, convalescent, a refer-se de la cura de desmorfinització que féu al sanatori de Bolougne-sur-Seine, prop de París, i de l’extirpació de ronyó a què fou sotmès després a Barcelona. Hi anà amb la família, amb la qual s’acabava de reconciliar, llogà una casa al Terreno i pintà i escrigué sobre Mallorca i sobre els mallorquins. En reinventà, si hem de fer cas de Gabriel Alomar, el paisatge. O, si més no, les seves teles van servir com a reclam turístic. L’illa daurada, prèviament pintada pel belga Degouve de Nuncques, es convertí, passada per la mirada i el pinzell de Rusiñol, en la imatge per excel·lència de l’harmonia còsmica, en una mena de paradís retrobat que era personal i intransferible, però que les pintures penjades a la Sala Parés, a Sóller, a Palma, als salons de París, donaven a conèixer en forma d’Arcàdia de tarongers i d’ametllers, de cel i de mar, de coves i de badies, de ports i de gorgs, i convidaven a fer el viatge –també en sentit literal– cap a l’illa.”

Des de les illes, Santiago Rusiñol, pròleg de Margarida Casacuberta (PAM, 1999, pg. 17).

 

“A Mallorca també hi vaig anar repetides vegades; em sembla que vaig ser dels primers turistes. Mallorca fou per a mi un paradís, i un indret on vaig treballar al mateix temps amb el pinzell i amb la ploma. Alternava la pintura dels jardins amb la dels paisatges –Sóller, Valldemossa...– amb la descripció literària que anava fent de l’illa i alguna obra de teatre, com La nit de l’amor. Amb el pintor Joaquim Mir sortírem a trobar els camps d’ametllers florits i les cales solitàries. També hi vaig fer amics, a Mallorca, com ara en Gabriel Alomar i en Joan Alcover, que em dedicaren escrits ben elogiosos, articles i poemes.”

S. Rusiñol, dins Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol, Vinyet Panyella (PAM, 2000, pg. 29).

Artaud

“La meva primera visita a Artaud, a l’hospital psiquiàtric d’Ivry, la comptabilitzo entre els moments més encrespats i tensos que m’ha tocat de viure. M’havien advertit que Artaud tenia un martell amb el qual s’esbravava, escometent tot allò que se li presentava al davant. Artaud vivia tot sol en un petit pavelló, situat enmig del parc i no lluny de la porteria de l’hospital, i gaudia d’un règim de llibertat condicionada.

En trucar a la porta vidriada que donava directament al parc, després vaig comprendre que Artaud acabava d’ingerir una dosi de làudanum, i que la meva visita l’importunava. Jo venia a trencar-li el seu moment d’èxtasi, potser l’únic moment feliç –o suportable– de tota la seva jornada o d’unes quantes jornades. Ell no volia que entrés, la seva negativa va ser contundent i agra:

-Qui est là?

-Quelq’un qui voudrait vous voir.

-Je ne suis pas là!

La meva insistència obstinada topà amb la seva. Vaig guanyar, però pagant-ho a un preu que no esperava. (...) I, al cap d’una bona estona, durant la qual em semblà prudent de separar-me del marc de la porta per on, a contrallum, ell podia veure perfectament la meva silueta a través dels vidres esmerilats, no fos cas que pogués sortir-ne algun objecte contundent, una veu seca i tallant em digué:

-Entrez!

Era més una ordre, ara, que no pas una invitació a passar. L’espectacle que se m’oferia al davant era el més desolador que pogués mostrar un ésser humà. Artaud anava en calçotets i samarreta enmig de la seva estança única, més magre que un faquir, amb els cabells caient-li com un teló espès davant del rostre. Li havia d’endevinar la mirada, a través de la qual ell em dardava. Era un dia especialment fred.

La droga que acabava d’ingerir, de la qual restaven diversos flascons buits sobre la seva tauleta de nit, li conferia una lucidesa excepcional. Només així m’explico les seves preguntes, amb les quals tractà de desemmascarar-me mentre s’anava vestint. Artaud estava segur de la seva pervivència i temia de ser manipulat a última hora per algú o per algun sector d’opinió. En dir-li que era català i que venia de Barcelona, la idea d’un possible “missatger” de l’Església catòlica és la que devia conjecturar.

M’és difícil parlar d’aquella primera visita a Artaud i de parlar-ne amb serenitat encara avui. Artaud em sotmeté a una veritable “prova”: intel·lectual, moral i gairebé física. En un cert moment, prengué el martell –un martell considerable d’acer, gros per una banda, afuat per l’altra– i començà a saltar i a vociferar per la cambra, donant cops a tort i a dret. Més d’una vegada el martell em va passar vora el rostre i jo em quedava com el capità d’un vaixell anglès en el moment d’esfondrar-se. Em calia tota la força de la meva voluntat per romandre impassible d’aquella manera. El moment més pelut va ser quan, assegut enfront meu i amb el martell a l’abast, m’invita a esguardar amb deteniment els dibuixos seus que, amb xinxetes, tenia clavats a les parets de l’estança. N’hi havia un de situat exactament darrere el lloc on jo seia. Em digué d’alçar-me i de girar-me per mirar-lo degudament, detingudament. Ho vaig fer. No em quedava altre remei. Ell jugava amb mi com amb un conillet d’Índies, però això jo no ho sabia, no me n’adonava, ho se ara. En aquells moments jo esperava el pitjor, que no es produí. Però mai en la meva vida no m’ha calgut un esforç tan gran com durant aquells instants interminables per a continuar en el meu lloc, per a no deixar-ho córrer tot i fugir.

(...) El vaig veure unes quantes vegades més i, en alguna ocasió, me’l vaig endur a passejar per París sota la meva responsabilitat.

Una de les vegades que m’hi vaig presentar era al llit, gairebé sense poder-se moure. Havia constatat que la droga era l’única cosa que aconseguia animar-lo. Com que jo, a causa dels atacs de ronyons i dels càlculs renals que havia tingut, duia sempre a la maleta una injecció de Pantopon, aquell dia me la vaig posar a la butxaca de la gavardina i li vaig preguntar:

-Est-ce que le Panthopon vous dirait quelque chose?

Va incorporar-se lleument i, gairebé més amb els ulls que amb les paraules, va dir-me:

-Vous avez du Panthopon sur vous?

No vaig poder allargar la comèdia ni fer-li veure que l’aniria a buscar o li duria un altre dia. Li vaig dir que sí tot mostrant-li l’ampolleta.

(...) Va ser mentre pujàvem en un autobús i sense que se n’adonés que li vaig fer l’única foto que li vaig poder prendre. En tornar-lo a l’hospital, a la nit, sol en el seu pavelló, la seva mà se m’arrapà com si no volgués deixar mai més la meva.

A la següent visita, des del llit em digué d’agafar un munt de fotografies d’ell molt bones, de Pastier, i, en demanar-li si me’n podia quedar una, cridà, gairebé gemegant:

–Je vous les donne toutes ! Vous ne comprenez rien, les hommes!”

(J. Palau i Fabre, El monstre, OC II, pg. 1350-1353)

El Llull

“Por razones históricas de todos conocidas, este país de acogida ha sabido enriquecer su cultura esencial, su lengua propia, con la lengua castellana que siempre se ha hablado en Cataluña, especialmente, en Barcelona; ciudad que mantiene su bilingüismo como una de las grandes riquezas que la caracteriza.”

“Se está dando un comportamiento nuevo en la sociedad gubernamental catalana, muy distinto de la riqueza genuina de las generaciones catalanistas anteriores que favorecían el intercambio de literaturas y celebraban el bilingüismo como forma de convivencia.”

“Así, la expresión famosa es catalán quien vive y trabaja en Cataluña, altera su sentido válido y, en principio, positivo por otro negativo: dando a entender que no es catalán quien no escriba o hable el idioma que debe hablarse en Cataluña. Y, por tanto, merece quedar excluido de los medios radiofónicos como el caso de persecución lingüística recientemente ocurrido a la escritora uruguaya-catalana Cristina Peri Rossi.”

Núria Amat, El País, 16-10-2007

"(...) no ha de ser fàcil usar paraules d'una parla maltractada per les pestes identitàries, una parla que, com vas denunciar en ocasió de la Fira de Frankfurt, és sotmesa a manipulacions comparables a les dels nazis o els estalinistes en la seva millor època."

Alfred Bosch, Avui, 4-2-2011