Tres tombs

Ahir vam celebrar, a la Garriga, la festa dels Tres Tombs. Els darrers Tres Tombs, els que tanquen el cicle fins l'any vinent després d'haver passejat carruatges i cavalls arreu. Deixo anotat el text que l'Associació em va demanar i que figura en el programa d'actes.

Tres tombs per la Garriga

Primer tomb: aquesta festa no és un miratge il·lusori o una ficció. Els carros de tir traginen records invisibles d’un temps passat, de quan l’animal era imprescindible en les feines del camp i element integrat al paisatge comú del dia a dia dels nostres pobles. Però la mesura d’un temps llaurat pel calendari agrícola s’anà esllanguint des de mitjan segle XX. La lenta urbanització física i mental i la mecanització del camp, amb les primeres màquines segadores i de batre, suposà la pèrdua de tota una litúrgia. Les colles de segadors i jornalers que a entrada primavera baixaven fins les planúries del Vallès van desaparèixer. El paller va ser ventat. Després arribarien carxofes a l’estiu i cireres a l’hivern.

I tanmateix convindria no folkloritzar en excés el llegat d’aquest imaginari. Ni menystenir-lo fent-lo passar per exòtic o pairal. Tampoc idealitzar-lo: la caseta i l’hortet, la Ben Plantada, uns dibuixos de Lola Anglada... Certs elements de cultura popular ho són perquè al llarg de la seva existència han tingut una funció –no només productiva– que ha generat vocabulari, eines, maneres de fer, de ser, de pensar... és a dir, ha generat un patrimoni que avui podem evocar i reviure gràcies al llegat del seu rastre. Posem-hi un exemple.

Segon tomb: fa pocs anys, a instàncies dels estudiosos Albert Manent i Joan Cervera, reunírem una colla de pagesos. Manent i Cervera recollien noms de vents, núvols i boires del Vallès Oriental en un llibret publicat el 2008. El resultat va descobrir 215 noms de núvols i boires i 45 de vents. Això és patrimoni, una part de patrimoni que ens explica una part del que expliquen els Tres Tombs, just aquella que exigia la mirada enlaire i no pas a terra per preveure ensurts i maltempsades que poguessin espatllar collites i camins.

Hi ha una Garriga secreta –si se’m permet l’expressió interessada– que encara tenim a l’abast perquè pot parlar i explicar-se. La Garriga, molt abans que l’estiueig tennístic o termal, modernista o pixapí –per dir-ho en termes populars–, va ser poble agrícola. Abans foren les masies que les torres, el carro que el tren, les llambordes que els panots. Can Illa i can Noguera van ser abans masies i no barris. És important saber explicar-ho. Tenir-ne les eines. Un bon cop de falç.

Tercer tomb: el neoruralisme –turístic, cultural, a vegades fins i tot institucional, ai las– està molt bé per al cap de setmana, però no aixeca res. Té un os a l’esquena. Més important, encara, és que no podem explicar-nos només a tir o a remolc –mai millor dit– dels grans fets que van marcar la Catalunya del segle XX. Ens quedaria una visió parcial, una memòria incompleta. Si ja tenim les masies garriguenques catalogades també hauríem de fer l’esforç conjunt per catalogar-nos l’espai de memòria quotidiana que hi pertany i –qui ho sap– ser capaços d’exposar-la successivament i temàtica en futures edicions dels Tres Tombs.

L’Associació, però, no ho pot fer sola. La tasca tan meritòria que duu a terme –ja són quasi deu anys organitzant la festa dels més de cent que té de vida documentada a la Garriga– es veuria així enriquida amb col·laboracions molt valuoses. Els canvis dels darrers 15 o 20 anys –urbanístics i sociològics, sobretot– ens repten a trobar el fil conductor d’un itinerari fressat durant centúries. Part d’un relat que ens projecti i ens (re)expliqui com a poble. Els Tres Tombs, cada any –i per molts anys– ens en brinden l’oportunitat. Val la pena provar-ho, aprofitar-ho, tibar la brida sense fer més tombs del compte. Quan ets terra vols arrels, no troben? Doncs arri!

L'Aliança com a exemple

Dissabte 29 de gener, al Patronat, la Societat Coral l’Aliança, fundada el 1911, celebrava l’inici del seu centenari. L’alcaldessa va anunciar l’atorgament a l’entitat de la medalla d’or de la Garriga. És clar que sí. Per molts anys! Alhora, en un parlament esplèndid, el professor Santiago Cucurella va posar en context l’origen i la història del moviment dels cors de Clavé. I fa uns pocs dies, el doctor Jaume Carbonell, en el marc de l’exposició sobre Clavé, ens parlava de com s’anà articulant i expandint el moviment. Cucurella incidí en el lema de “virtut, progrés i amor”, un lema que bé pot transcendir l’estricta aplicació a les societats corals claverianes i fer-se extensiu a qualsevol col·lectivitat. Virtut: capacitat, competència i determinació a l’hora d’executar una idea, d’assolir un objectiu. Progrés: avenç i millora en les condicions de vida, en la qualitat de les nostres capacitats. Amor: sentiment d’estima, de pertinença, d’identificació amb un llegat que relliga voluntats història endins. (segueix aquí)

Dia Mundial de la Poesia

Fotografies de Dani Soler

El 1999 la Unesco va declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. A la Garriga el celebràrem dissabte passat al vespre, amb un recital convocat per Òmnium Cultural. Vam llegir poemes Misael Alerm, Anna Ballbona, Albert Forns, Conxita Bargalló, Josep-Francesc Delgado, Hermínia Mas i jo mateix. Desfilaren Seferis, Larkin, Palau i Fabre, Núria Albó, Màrius Sampere, Francesc Garriga, Sala-Cornadó, Martí i Pol... a part dels poemes propis que cadascú va llegir. Jo vaig llegir Pla i Carner. De Pla en reprodueixo uns textos breus. De Carner, un altre moment en reproduiré dos poemes molt relacionats amb la Garriga. De fet, un hi està datat. Bona diada, i ara Pla:

“La literatura conté una gran quantitat de farsa. I una de les farses més importants de la literatura és la poesia. Poetes bons, que durin, que facin forat (per utilitzar una frase del pintor Dalí), que interessin a tothom, que projectin el que han escrit sobre la sensibilitat de la gent, n'hi ha poquíssims, raríssims. De poetes, n'hi ha molts a tot arreu: els veritables poetes són escassíssims. Ara, es produeix aquest fet: els poetes d'ínfima categoria solen tenir un públic, de vegades, gairebé sempre, molt més nombrós que els de projecció llarga i segura. Aquest fet és el que dóna als poetastres les ínfules que tenen i la carrera que solen fer. Els bons poetes disposen, a penes, de minories petitíssimes i només són apreciats quan són morts. Tots aquests judicis són probablement certs, però de vegades es poden produir sorpreses. (...)

Què és la poesia? No sé pas si hi ha hagut mai ningú que ho hagi pogut formular amb una certa claredat. Pel meu gust la poesia és: tot i no res. Què es pot dir d'una cosa de qualitat? Els escoliastes, els crítics, han agombolat sobre aquest tema una quantitat fabulosa de parauleria, generalment inintel·ligible. Una cosa de qualitat? És tot i no res. Què es pot dir més?” (...)

(Dins Notes del capvesprol. Text complet, aquí)

“En el curs de la vida he estat molt sensible a les poesies dels altres, però no he pogut mai construir una poesia acceptable. No he fet cap esforç per arribar-hi. Si l'hagués fet, no crec que hagués aconseguit res passable. Quan penso en la lleugeresa que tenia Carner, a Gènova, el 1923, escrivint versos –els escrivia a la seva oficina obscura del Consolat, amb un toscano a la boca– em fa el mateix efecte que si recordés un oasi. Quina facilitat més admirable! No era pas un poeta de facilitat llarga, sinó més aviat curta –però perfecta.

Per a constatar si una poesia és bona, només cal traslladar-la a la prosa i veure el que passa. Si es fa això amb la poesia de Carner, de vegades el resultat és excel·lent, altres menys. Tot li sortia, però, lleuger i alat. És un cas sorprenent d'haver convertit la pesada retòrica en lleugeresa ingràvida.

La meva incapacitat per a la poesia ha estat total –a pesar dels immensos espais de solitud pels quals he passat. El fet és curiós atesa l'enorme quantitat de poetes que a cada moment ha donat el país –poetes que en definitiva han tractat de dir alguna cosa, i de vegades se n'han sortit i altres no gaire.” (...)

(Dins Notes disperses. Text complet, aquí)

Els retaules de Granollers

“El retaule de Granollers adquirit pel nostre Museu de Belles Arts (de Barcelona), és, sense disputa, d’entre totes les pintures que avui podrien adquirir-se per al seu embelliment, l’obra de major importància artística.” Són paraules de Salvador Sanpere i Miquel a la revista mensual d’art Vell i Nou, del 15 d’agost de 1915. Fan referència a l’adquisició, per part de la Junta de Museus –precursora, d’alguna manera, del Museu Nacional d’Art de Catalunya actual– dels retaules de Sant Esteve de Granollers, obra dels germans Vergós, de final del segle XV. (Qui volgués saber del retaule pot llegir el finíssim estudi del professor Joaquim Garriga al número 15 de la revista Lauro, del Museu de Granollers). L’adquisició de l’obra va ser tortuosa. Sanpere apuntava que el retaule era “una propietat comunal i no parroquial” i que el bisbe “no era ningú per autoritzar-la”.

Què va passar, del cert? M. J. Boronat, al llibre La política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999) ens ho conta. Els retaules van ser oferts per tal de sufragar les despeses de la construcció de l’Asil Hospital (del 1914 al 1923) i també d’algunes reformes de l’església. Els contactes començaren el mateix any 14. L’any següent, la junta de construcció de l’Hospital va sol·licitar al bisbe l’autorització per a la venda dels retaules, que la Junta de Museus estimaria en 125.000 pessetes en contra de les 150.000 que demanava un rector de nom tan docte com el d’Onofre Viada. Salvat l’escull del preu –finalment pactat a la baixa–, la Junta, desitjosa d’inaugurar amb els retaules la remodelació del Museu de Belles Arts, topà amb la falta de dotació pressupostària del consistori barceloní i la negativa d’entregar els retaules sense haver cobrat. La solució arribaria entrat el 1916 però coincidí amb el nomenament de Viada per a fer-se càrrec de Santa Maria del Mar. Els pròcers barcelonins volgueren enllustrar el bon mossèn amb un bon àpat per tal que se li pogués dedicar “una muestra de cariñoso obsequio que, al mismo tiempo que cancele una deuda contraída, permita a la junta encontar motivo y ocasión oportunos para inclinar definitivamente el ánimo de tan ilustrado i virtuoso sacerdote”. Va ser en va. La probitat del rector no admetia dubtes. Els diners no arribarien fins l’octubre de 1917, quan es signà l’escriptura de venda. L’ajuntament granollerí, encara, objectà algunes clàusules referides al destí dels diners per al sosteniment futur de l’Hospital que feren necessària una cimera d’urgència entre el bisbe, sengles alcaldes i pròcers locals. Tot un retaule, certament. El 3 de març de 1918, a la fi, les 14 peces gòtiques dels Vergós inauguraren instal·lació al Museu de Belles Arts.

Per cert, al Vell i Nou també hi veiem anunciada una exposició del col·leccionista Plandiura, amb casa-museu a la Garriga, el fons del qual (Rusiñol, Casas, Galwey, Mir, Nonell, Picasso, Nogués...) enriquiria decisivament la col·lecció de la Junta de Museus el 1933. Però Plandiura és una altra història, gairebé una novel·la.

(Publicat a El9Nou, 18-3-2011)

Tsunami de tankes nuclears

“Del joc i del foc (de Carles Riba) representa, ja ho hem dit, l’adaptació al català de noves formes mètriques. El volum compila dues seccions de poemes breus d’origen oriental amb les cançons “Per una sola veu” publicat per l’editorial Selecta el 1946.

La sèrie de “Tannkas de les quatre estacions” està constituïda per una sèrie de 40 composicions. Fou redactada en els anys de plena guerra civil i suposa un allunyament de la poesia pura que trobem al Segon llibre d’estances o Tres suites. En efecte: totes dues obres havien representat la consecució del domini formal de la llengua i uns exponents magnífics de poesia pura, entesa com a realitat independent i vàlida en ella mateixa. Les tankes, però, sorprenen pel que suposen de canvi d’orientació de la trajectòria lírica ribiana, car el mestre aconsegueix en el present volum, i contràriament a allò que havia estat habitual en ell, d’accentuar un lirisme molt més directe, que li permet acostar-se a la poesia de la circumstància sense arribar a conrear-la obertament. La desgràcia personal i col·lectiva que el poeta hagué de viure es fa sentir en uns versos on, tanmateix, Riba segueix fidel al seu principi de mantenir la independència del poema sota qualsevol circumstància. (...) És precisament aquesta actitud, formalista si voleu, una de les raons fonamentals que impulsaren l’autor a fer servir la nova forma mètrica, ja que la tanka, per la seva brevetat, imposa al poeta una tensió extrema, que l’aproxima a l’art del gravador en cisellar les paraules a colps contundents però precisos. Al remat, el poema esdevé, pràcticament, un artifici líric que cerca la màxima efectivitat a través de la concentració expressiva.”
.

Mariola Aparicio, “Poesia i brevetat. Notes sobre la tanka en la poesia catalana del segle XX”, dins Actes del I simposi Internacional de Narrativa Breu, PAM, 1998, pg. 201-202.

Tannkas de les quatre estacions
VIII

Que furioses

sento córrer les aigües

del nostre amor, oh!

quan vinc a tu pel frèvol

pontet d'una carícia!

XVII

Dóna ta força

i tos somnis per somnis

i força, crema-hi,

lluita-hi: no, no escolleixis

entre el vent i la flama.

XXV

Tota la vida

et veuré com sorgires

de tu mateixa,

nua i nova com l'alba

i vera com un somni.

XXVII

Una sorpresa

de vent omple els baladres

ardents, que frisen

un instant, com les sedes

d'una dansa enganyosa.

XL

Iguals em semblen

a dreçar-se en el córrer:

la poltra nua,

la noia amb sa rialla,

l'ona amb la seva vela.

"El meu exercici, doncs, fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d'amor o de recança, dins un traç sobri i just de paraula. L'epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps."

(Carles Riba. Notes a "Tannkas de les quatre estacions")

En la mort d'Anton Sala-Cornadó













El petit Sala-Cornadó amb el seu pare, Josep Sala Fabregat, poc abans de la guerra civil.




Amb les paraules de Màrius Torres
No voldria oblidar-me de ningú ni de res
i se m’escapa el nom de cada cosa
i el perquè i el vestit i el perfum del seu pes.
Vaig morir al primer pis quan naixia una rosa
als jardins emboscats del sanatori
i era d’or el silenci on la lluna reposa.
La nit desvergonyida entrava al dormitori
protegit sota el déu de la unitat
i em va cantar devotament un gori-gori.
Visc feliç i content a la nova ciutat,
al carrer de la pau vuitanta-u,
entresol, herba fina, oreneta, amistat.
No voldria ser el gest de l’hoste inoportú
si us pregunto què fèieu el dijous
a la tarda aquell any de destrets fosc i dur.
O potser era divendres i eren tendres els rous
del matí? O potser, eren estrelles
i cartes que no lliguen, tot plegat vuits i nous?
L’arna es menja els records, unes fràgils roselles
entre el blat necessari cada dia,
penyora fugissera de tantes meravelles.
Fer i desfer cada instant amb profunda alegria
i escoltar el pas del vent a la teulada
i a la xarxa dels verds que ha teixit l’harmonia.
Lliscar, com un gran riu que travessa una prada,
constantment diferent i sempre atenta,
tan ràpid en la cursa que sembla una aigua lenta.
Tot nou i antic i bell com una eterna albada.

Anton Sala-Cornadó, dins Màrius Torres en el record. Recull d’homenatge. DDAA, Barcelona, PAM, 1993.

Més aquí, aquí i aquí.