dilluns, 28 de març de 2011

Tres tombs

Ahir vam celebrar, a la Garriga, la festa dels Tres Tombs. Els darrers Tres Tombs, els que tanquen el cicle fins l'any vinent després d'haver passejat carruatges i cavalls arreu. Deixo anotat el text que l'Associació em va demanar i que figura en el programa d'actes.

Tres tombs per la Garriga
Primer tomb: aquesta festa no és un miratge il·lusori o una ficció. Els carros de tir traginen records invisibles d’un temps passat, de quan l’animal era imprescindible en les feines del camp i element integrat al paisatge comú del dia a dia dels nostres pobles. Però la mesura d’un temps llaurat pel calendari agrícola s’anà esllanguint des de mitjan segle XX. La lenta urbanització física i mental i la mecanització del camp, amb les primeres màquines segadores i de batre, suposà la pèrdua de tota una litúrgia. Les colles de segadors i jornalers que a entrada primavera baixaven fins les planúries del Vallès van desaparèixer. El paller va ser ventat. Després arribarien carxofes a l’estiu i cireres a l’hivern.
I tanmateix convindria no folkloritzar en excés el llegat d’aquest imaginari. Ni menystenir-lo fent-lo passar per exòtic o pairal. Tampoc idealitzar-lo: la caseta i l’hortet, la Ben Plantada, uns dibuixos de Lola Anglada... Certs elements de cultura popular ho són perquè al llarg de la seva existència han tingut una funció –no només productiva– que ha generat vocabulari, eines, maneres de fer, de ser, de pensar... és a dir, ha generat un patrimoni que avui podem evocar i reviure gràcies al llegat del seu rastre. Posem-hi un exemple.
Segon tomb: fa pocs anys, a instàncies dels estudiosos Albert Manent i Joan Cervera, reunírem una colla de pagesos. Manent i Cervera recollien noms de vents, núvols i boires del Vallès Oriental en un llibret publicat el 2008. El resultat va descobrir 215 noms de núvols i boires i 45 de vents. Això és patrimoni, una part de patrimoni que ens explica una part del que expliquen els Tres Tombs, just aquella que exigia la mirada enlaire i no pas a terra per preveure ensurts i maltempsades que poguessin espatllar collites i camins.
Hi ha una Garriga secreta –si se’m permet l’expressió interessada– que encara tenim a l’abast perquè pot parlar i explicar-se. La Garriga, molt abans que l’estiueig tennístic o termal, modernista o pixapí –per dir-ho en termes populars–, va ser poble agrícola. Abans foren les masies que les torres, el carro que el tren, les llambordes que els panots. Can Illa i can Noguera van ser abans masies i no barris. És important saber explicar-ho. Tenir-ne les eines. Un bon cop de falç.
Tercer tomb: el neoruralisme –turístic, cultural, a vegades fins i tot institucional, ai las– està molt bé per al cap de setmana, però no aixeca res. Té un os a l’esquena. Més important, encara, és que no podem explicar-nos només a tir o a remolc –mai millor dit– dels grans fets que van marcar la Catalunya del segle XX. Ens quedaria una visió parcial, una memòria incompleta. Si ja tenim les masies garriguenques catalogades també hauríem de fer l’esforç conjunt per catalogar-nos l’espai de memòria quotidiana que hi pertany i –qui ho sap– ser capaços d’exposar-la successivament i temàtica en futures edicions dels Tres Tombs.
L’Associació, però, no ho pot fer sola. La tasca tan meritòria que duu a terme –ja són quasi deu anys organitzant la festa dels més de cent que té de vida documentada a la Garriga– es veuria així enriquida amb col·laboracions molt valuoses. Els canvis dels darrers 15 o 20 anys –urbanístics i sociològics, sobretot– ens repten a trobar el fil conductor d’un itinerari fressat durant centúries. Part d’un relat que ens projecti i ens (re)expliqui com a poble. Els Tres Tombs, cada any –i per molts anys– ens en brinden l’oportunitat. Val la pena provar-ho, aprofitar-ho, tibar la brida sense fer més tombs del compte. Quan ets terra vols arrels, no troben? Doncs arri!

Cap comentari: