Raspall articulista

Repasso encuriosit uns dossiers de premsa amb fotocòpies d’articles de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall (1877-1937). Vostès ja saben –és sobrer dir-ho i ho hem escrit en aquest mateix espai– que Raspall va ser arquitecte municipal de l’Ametlla, Cardedeu, Granollers, la Garriga i Caldes de Montbui, pobles on a més de la seva empremta diguem-ne tardomodernista hi desenvolupà plans urbanístics que van tenir vigència fins fa gairebé trenta anys.

Ara som a mitjan dels anys vint del segle passat i Raspall escriu al setmanari La Gralla, també a La Comarca (periódico semanal, en castellà) i alhora al Diari de Granollers (“defensor dels interessos de Granollers i sa comarca”, sí senyor). Ronda la cinquantena i és un professional reconegut, amb obra feta arreu dels nostres pobles però també a Barcelona, Tarragona, l’Hospitalet o fins i tot Palma, on féu diverses estades i on acabaria exposant dibuixos “de patis mallorquins, d’aquests patis que donen un encís insospitat als vells carrers de Mallorca i que van inspirar una de les mes belles obres –El pati blau– a Santiago Rusiñol” (La Gralla, 26-2-1926).

Raspall tant us pot parlar de moda masculina, d’aquest coll postís que a París fa forrolla perquè és incòmode –els dissenyadors “l’han ben errada”–, i que al Vallès mai s’ha portat perquè hom va amb la gorja desbotonada o amb camises tipus Manelic –res de Mao–, que deixen “el coll nu a punt de guillotinar”, com també de la necessitat del conreu artístic per a l’assoliment d’ideals col·lectius i de l’educació del públic; us reivindicarà que a Granollers “es doni a l’art el culte que es mereix” perquè –sense haver-hi, aleshores, museus ni rocumberts– “fa pena de veure com passen les coses d’art o manifestacions artístiques sense ésser tingudes en cap estima pel públic.”

Com a bon articulista està amatent a l’actualitat política i al pols ciutadà, i comenta els temes més variats. Tanmateix, una cosa el preocupa. En ocasions, “el no haver rebut cap carta de protesta ni d’adhesió, el no tenir sovint converses referents a escrits i modestos articles, ens fa creure amb raó justificada o que no són llegits o que careixen d’importància; per posar un dia a prova si és una cosa o altre havíem pensat publicar unes quartel·les amb un títol més o menys suggestiu, però sota d’ell unes quantes ratlles sense lligam de cap mena”, introduint-hi un cert desordre, per si algú se n’adonés. Bona prova fóra... Parla mai ningú no la de soledat de l’articulista, pobre. No el mateix és d’una verticalitat la paret que frase l’horitzontalitat d’una, opinió d’una. 

(Publicat a El9Nou, 15-4-2011)

Del 12 al 14 d'abril de 1931

“El retorn a la normalitat constitucional i parlamentària, propiciada pel govern del general Berenguer, va facilitar la convocatòria d’unes eleccions municipals, que es concebien com el pas previ, tranquil i moderat, per a unes futures eleccions generals legislatives. S’acordà una àmplia amnistia política i la Lliga Regionalista, que no va voler participar en aquell govern, va decidir tornar a vertebrar un centredreta accidentalista, no explícitament republicà, en contrast amb les altres forces del catalanisme. Els joves de la Lliga, amb el mallorquí Joan Esterlich i Ferran Valls i Taberner, propugnaven una renovació moderada del catalanisme, ja que temien l’ascens de les esquerres. Cambó tenia por que una república donés pas a un gran trasbals o a una revolució. A començament de març de 1931, format un nou govern presidit per l’almirall Aznar, en el qual el lligaire Joan Ventosa i Clavell era ministre d’Hisenda, Francesc Cambó, amb l’ajut dels mauristes, va llançar-se a forma un Centro Constitucional per salvar la monarquia.

Les eleccions municipals, previstes per al 12 d’abril, apassionarien vivament l’opinió pública, després de set anys de dictadura, i en aquest clima van convertir-se, de fet, en un referèndum entre el passat i el futur, entre monarquia i república. A Catalunya, els enemics de la monarquia van presentar diverses candidatures: Acció Catalana Republicana; una coalició republicanosocialista, feta a l’estil de l’espanyola, entre el PSOE i els radicals; les petites candidatures obreres radicals, com la del BOC i el Partit Comunista; i finalment una coalició entre la Unió Socialista de Catalunya i el nou partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, el resultat de la qual era imprevisible. Semblava que, com en anys anteriors, els dos grans rivals serien la Lliga i ACR, la dreta i l’esquerra del tradicional catalanisme.

Els resultats del 12 d’abril van ser una gran sorpresa i, contra pronòstic, ERC triomfà clarament. El vot dels barris populars de Barcelona i el de comarques va decantar-se decididament cap a Macià i cap a l’original fórmula d’una esquerra populista. La nit del 12 d’abril fou d’emoció. Els republicans havien vençut a Catalunya i a Espanya, especialment a les ciutats, on l’opinió pública era més lliure que als pobles i petits llogarets. La participació electoral va ser la més alta de la història, amb més del 60% a les províncies de Barcelona i Tarragona, i més del 70% a les de Lleida i Girona.

A Catalunya varen sortir elegits 3.219 regidors republicans, 114 socialistes i 8 comunistes; 279 monàrquics i 1.014 d’altres formacions, bàsicament de la Lliga. (...)

El triomf republicà era absolut a Catalunya, i ni la Lliga, de bon tros la millor col·locada després dels republicans, ni els monàrquics, ni les formacions comunistes no pogueren fer altra cosa que de comparses de la victòria republicana. (...) El vot obrer i menestral portava l’Esquerra Republicana de Catalunya al poder municipal i català.

Després d’un dia 13 carregat de rumors, el migdia del 14 d’abril Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, proclamava la República i hissava la bandera catalana i la nova tricolor; poc després, també a la plaça de Sant Jaume, Macià proclamava la República Catalana, com a Estat integrat d’una confederació de pobles ibèrics. Hores més tard, a Madrid, es formava un Govern provisional de la República, mentre Alfons XIII marxava a l’exili. Macià prenia el poder i atorgava càrrecs (...). Companys es feia càrrec del Govern Civil de Barcelona, foragitant violentament l’advocat lerrouxista Emiliano Iglesias, que n’havia pres possessió. L’incombustible Tarradellas es convertia en secretari de Macià.

S’ha dit que aquest, en proclamar la República Catalana, trencava els acords presos abans de declarar la República Espanyola. És possible, però també ho és que el seu gest forcés la instauració de la Generalitat i l’obtenció de l’Estatut d’autonomia. El fet és que ràpidament el govern provisional de la República va enviar a parlamentar una delegació a Barcelona, formada pel socialista Fernando de los Ríos, el qual acompanyaven els catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. De les converses en va sortir, el 17 d’abril, la renúncia a la República Catalana, a canvi de constituir un poder polític català autònom, que es diria Generalitat de Catalunya (recuperant el nom de la centenària institució suprimida violentament per Felip V de Borbó), a l’espera de l’aprovació de les Corts constituents d’un estatut d’autonomia.”

Josep Termes, Nou resum d’història del catalanisme, Editorial Base, 2009, pg. 159-162

VII Festival Primavera Poètica

Diuen que el 7 és un número màgic, i certament té quelcom de màgic haver arribat a la setena edició d’un festival de poesia. Nascut el 2005, tenia i té la modesta ambició de projectar la poesia més enllà dels límits “on va ser tallat el paper”, com deia en Brossa. Creiem, també modestament, que ens n’anem sortint.

L’edició d’enguany ha tingut les dificultats lògiques d’un context desfavorable degut a la crisi econòmica, una crisi que sovint tomba més els ànims que no pas les butxaques. Però una crisi mai no pot tombar –ni silenciar– les paraules, al contrari. No hi havia cap motiu per renunciar a festejar la paraula poètica, i és així que ho farem amb 19 actes de distints formats –recital, teatre, rutes, lectures, traduccions...–, i en 12 escenaris diferents de la Garriga.

Ens plau moltíssim acollir l’exposició dedicada a la poeta garriguenca Núria Albó i també el recital d’homenatge que se li farà amb motiu de l’Any Núria Albó, que celebra el seu 80è aniversari. De la Garriga podrem saltar a la Xina i descobrir, amb els traductors Zhou Minkang i Jiajia Wang Liu, una riquíssima i secular tradició lírica que ha deixat empremta en no pas pocs poetes catalans.

Alhora, ens visitaran i escoltarem veus cabdals de la poesia catalana actual: Lluís Solà, Carles Miralles o Jordi Pàmias, acompanyats de Jaume Pont, Pere Pena o Miquel-Lluís Muntané. Gràcies a la col·laboració de La Bordalla descobrirem algunes de les veus joves i emergents de la poesia catalana actual: Pau Vadell, Jaume Pons Alorda, Pau Gener, Blancallum Vidal, Anna Ballbona, Misael Alerm i Jordi Garcia.

L’editor i poeta Jordi Cornudella ens parlarà de la seva experiència lectora i creadora a partir del seu llibre “Les bones companyies”, mentre que Gemma Reguant i Anna Alemany ens oferiran un Tast de Foix i Carme Callol se les haurà amb Joan Brossa dels Ventalls, dos dels espectacles poètics de petit format que us proposem. L’altre, basat en poemes d’Albert Roig, tindrà com a protagonistes l’actriu Mònica Van Campen i el músic Jordi Gaspar. També, i per als més menuts, celebrarem una Hora del Conte ben especial, tot Jugant amb els poetes acompanyats de Rosa Fité.

Les novetats destacades d’enguany són dues, i ens fa il·lusió remarcar-les: l’escenari romànic de l’església de la Doma, lloc perfecte per presentar i escoltar l’antologia de poesia catalana medieval confeccionada per Dolors Miquel, i les rutes matinals poètico-modernistes per diferents espais de la Garriga, una experiència inèdita que unirà poesia i patrimoni. El Festival, com sempre, acabarà amb un sopar festa i amb l’actuació dels Amics del Jazz.

Del 20 d’abril al 4 de juny, us esperem a la Garriga. Des d’ara ja us donem la benvinguda i agraïm el vostre suport.

 www.primaverapoetica.com