Estiueig amb Sagarra

L’estiueig següent per a mi va ser com una mena de jardí de Babilònia. Els meus paren avien anat a fer un viatge pel país basc i pel sud de França, i a Santa Coloma menjàvem a l’hora que volíem, ens saltàvem els rosaris i obríem les aixetes de vi ranci. A primeries de setembre, els nostres progenitors acostumaven a anar a can Blancafort de la Garriga, i aquell any se m’endugueren a mi per passar-hi un parell de setmanes abans de començar el curs. En aquell temps, a can Blancafort, hi bellugava un món selecte. El vell Blancafort, a més del negoci del balneari, tenia una fàbrica de rotllos de gramola; era molt donat a les solfes, i el clima de la família resultava eminentment musical. El seu fill, l’il·lustre compositor Manuel Blancafort, era aleshores un nen de galtes rodones i d’uns ulls com dos grans de raïm. Entre les persones amigues del meu pare recordo que a la Garriga vaig descobrir dos cavallers notables. Un era don Domingo Joan Sanllehy, aleshores alcalde de Barcelona. (...) L’altre era don Juli Parellada. Aleshores s’acabava de vendre el seu palau del carrer de la Canuda, que adquirí l’Ateneu Barcelonès. (...)

Aquell any, pel jardí de can Blancafort vaig veure passar dues nenes amb les llarguíssimes cabelleres al vent, que em semblaren els exemplars més meravellosos que jo havia contemplat fins aleshores. Una d’aquelles criatures d’onze o dotze anys era l’actual duquessa de Solferino. Però si les criatures em semblaven un somni, la seva mare representava l’exponent una mica tardoral de tots els somnis.

A més del personal de can Blancafort, entre els estiuejants de la Garriga es reclutaven signatures notables. En aquells temps, Puigcerdà i la Costa Brava eren pur desert, i en canvi la Garriga participava d’una gran força. Don Juli Barbey, el pare del meu amic, hi tenia una torre molt confortable, i per a mi això representà una felicitat inesperada, perquè Josep Barbey i jo aprofitàrem aquells dies per a fer marxar a tot gas la nostra amistat i el nostre diàleg. Després de sopar, Barbey s’escapava de casa, i jo deixava a la meva mare que s’entretingués comentant els fets del dia amb la nostra parenta, la baronessa d’Albi, i quan endevinava el moment oportú em reunia amb el meu amic i ens n’anàvem sota la fronda a empaitar discretament unes criatures vestides de teles com gelats de maduixa, com granissats de menta o pures llimonades. Fèiem l’home amb tot el candor i tot el rubor, i per donar-nos importància fumàvem d’amagat aquells cigarrets egipcis que en deien “Khédives”, el paquet dels quals costava exactament dues pessetes.

Un dels amics més vells del meu pare era don Joan Montobbio i Villavecchia, i aquell senyor també tenia una torre a la Garriga amb un gran jardí. Allà solíem anar moltes tardes i allà vaig conèixer entre les nebodes del senyor Montobbio una criatura que, com la Dama d’Aragó, “tenia la cabellera rossa” i, si no li arribava fins els talons, poc se n’hi faltava. Doncs bé, a aquella criatura, jo li vaig dedicar uns versos, i el fill de don Joan Montobbio, també company nostre de col·legi (...), representà el paper de manifasser en el meu idil·li, i l’endemà a la Garriga ja se n’havia assabentat tothom. Per part meva només hi hagué els versos, i la mica del corimori, però per part de la noia tan sols la més absoluta discreció. Però ja n’hi havia prou: ja vaig consultar a Barbey si, en la forma quixotesca ja coneguda del lector, podia declarar-me cavaller d’aquella innocentíssima Oriana. Barbey, que era un saltamarges una mica més bregat que jo, tot i tenir quatre mesos menys d’existència, aprovà els meus propòsits i troba que la nimfa era absolutament mereixedora de les meves atencions.

Durant un any i mig la vaig veure només dues vegades –perquè, la criatura, la tenien al pensionat del Sagrat Cor–, sense declarar-li, però, els meus sentiments. Després la cosa se n’anà de seguida a l’aigua, i aquella excel·lent xicota fou anys després la promesa oficial d’un amic meu, amb el qual es casà “in articulo mortis”, perquè la pobra noia va morir víctima de l’epidèmia del tifus de l’any 1914.

Com un gos amb mitja dotzena d’ossos, vaig començar el meu cinquè curs de batxillerat. Aquells quinze dies a la Garriga representaren el trampolí que m’havia fet saltar a la vida social, a les pompes mundanes i al tornassol de la galanteria. Jo tenia només catorze anys.

Josep Maria de Sagarra, Memòries, Ed62, Barcelona, 1999, pgs. 314-325