Almanac nou, vida bella (remix)

El trànsit d'un d'any a un altre és l'episodi més pagà dels que conformen el triplet de les "bones festes". Fa estrany, tanmateix, que les persones celebrem el pas del temps d'una manera tan frívola, tan lleugera, perquè des de sempre la transitorietat de l'existència ha dut gravada la llavor del dramatisme (disculpes per la pompa). Pensem, si no, com la visió greco-romana d'una dinàmica cíclica dels processos històrics, que es regia per l'ordre immutable de la natura i per l'imperi de la força de l'Estat, va ser superada pel cristianisme, el qual proposa, encara avui, una evolució lineal que va de la creació bíblica a la redempció. Ricardo Reis –heterònim de Pessoa– tibà amb traça la beta clàssica horaciana amb el seu neopaganisme, un carpe diem actualitzat en què els déus eren tan limitats com els humans. Però, bo i trencat el destí fatídic que ens lliga a voluntats alienes, i vista la ductilitat del cristianisme en tot allò referit al devenir humà, què n'esperem del nou any que s'enceta?

Doncs, distintament al portuguès, Giacomo Leopardi, a les seves Obretes morals, entomava el discórrer del temps des d'una òptica crepuscular, certament desenganyada. Hi descriu un magnífic diàleg entre un venedor d'almanacs i un vianant. Aquest pregunta al venedor si creu que el proper serà un any feliç ("I tant que sí, il·lustre senyor!"); si recorda algun any feliç en la seva vida ("La veritat és que no, senyor"); si voldria tornar a viure la vida que ha tingut ("No m'agradaria gens, senyor"); a la fi, el vianant pregunta quina vida voldria dur, doncs, si en tingués ocasió: "Una vida així, com Déu me l'enviés", ben a l'atzar. I conclou el vianant: "Això és el que jo, i tothom, voldria si hagués de tornar a viure. Però això vol dir que l'atzar, fins a aquest any inclòs, ens ha tractat malament a tots. I és molt clar que tothom pensa que el mal que li ha tocat ha estat més gran i més abundant que el bé, perquè ningú no voldria tornar a néixer si és amb la condició de tornar a fer la mateixa vida d'abans, amb tot el seu bé i tot el seu mal. Aquella vida que és una cosa bonica no és la vida que coneixem, sinó la que no coneixem, no la vida passada, sinó la futura. Amb el nou any, l'atzar començarà a tractar-nos bé, a vós, a mi i a tots els altres, i s'iniciarà la vida feliç, ¿oi que sí?". Esperem-ho, il·lustre Leopardi. Ja ho diu la dita: “almanac nou, vida bella”. O alguna cosa així.

VENEDOR.- ¡Almanacs! ¡Almanacs nous! ¡Llunaris nous! ¿No necessiteu cap almanac, senyor?
VIANANT.- ¿Almanacs de l’any nou?
VENEDOR.- Sí, senyor.
VIANANT.- ¿Creieu que serà feliç aquest nou any?
VENEDOR.- I tant que sí, il·lustre senyor!
VIANANT.- ¿Com aquest any passat?
VENEDOR.- Molt més.
VIANANT.- ¿Com aquell altre?
VENEDOR.- Més, molt més, il·lustre senyor.
VIANANT.- ¿Com quin altre, doncs? ¿No us agradaria que l’any nou fos com un d’aquests últims anys?
VENEDOR.- No senyor, no m’agradaria.
VIANANT.- ¿Quants anys nous han passat d’ençà que veneu almanacs?
VENEDOR.- Deuen ser uns vint, il·lustre senyor.
VIANANT.- ¿A quin d’aquests vint anys voldríeu que s’assemblés l’any vinent?
VENEDOR.-¿Jo? No ho sé pas.
VIANANT.- ¿No recordeu cap any concret que us hagi semblat feliç?
VENEDOR.- La veritat és que no, il·lustre senyor.
VIANANT.- I no obstant, la vida és una cosa bonica, ¿veritat?
VENEDOR.- Tothom ho sap, això.
VIANANT.- ¿És que tornaríeu a viure aquests vint anys i tot el temps passat, començant d’ençà que vàreu néixer?
VENEDOR.-¡Ai!, benvolgut senyor, Déu volgués que fos possible.
VIANANT.- Però, ¿i si haguéssiu de tornar a fer la mateixa vida que heu fet, amb tots els plaers i els disgustos que heu passat?
VENEDOR.- No m’agradaria gens.
VIANANT.- Doncs, ¿quina altra vida voldríeu tornar a fer? ¿La vida que he fet jo, o la del príncep o la de qui? ¿I no creieu que jo, el príncep i qualsevol altre contestaria exactament com vós, i que ningú no voldria tornar enrere si hagués de tornar a fer la mateixa vida que ha fet?
VENEDOR.- Prou que ho crec, això.
VIANANT.- ¿Tampoc vós no tornaríeu enrere amb aquesta condició, si no pogués ser de cap altra manera?
VENEDOR.- No, senyor, de veritat que no tornaria enrere.
VIANANT.- ¿Quina vida voldríeu, doncs?
VENEDOR.- Voldria una vida així, com Déu me l’enviés, sense cap altra condició.
VIANANT.- ¿Una vida a l’atzar, sense saber-ne res més abans, com res no se sap de l’any nou?
VENEDOR.- Exacte.
VIANANT.- Això és el que jo, i tothom, voldria si hagués de tornar a viure. Però això vol dir que l’atzar, fins a aquest any inclòs, ens ha tractat malament a tots. I és molt clar que tothom pensa que el mal que li ha tocat ha estat més gran i més abundant que el bé, perquè ningú no voldria tornar a néixer si és amb la condició de tornar a fer la mateixa vida d’abans, amb tot el seu bé i tot el seu mal. Aquella vida que és una cosa bonica no és la vida que coneixem, sinó la que no coneixem, no la vida passada, sinó la futura. Amb el nou any, l’atzar començarà a tractar-nos bé, a vós, a mi i a tots els altres, i s’iniciarà la vida feliç, ¿oi que sí?
VENEDOR.- Esperem-ho.
VIANANT.- Ensenyeu-me, doncs, l’almanac més bonic que tingueu.
VENEDOR.- Aquí el teniu, il·lustre senyor. Aquest val trenta sous.
VIANANT.- Aquí teniu trenta sous.
VENEDOR.- Gràcies, il·lustre senyor. A reveure. ¡Almanacs! ¡Almanacs nous! ¡Llunaris nous!

Giacomo Leopardi, Obretes morals, Destino, 2001

A favor del whisky de malta escocès

Darrera un got de whisky sempre hi ha una sàvia asseveració sobre l’art o bé la vida. Això és el que han cregut sempre els grans bevedors d’aquest preuat líquid provinent de terres cèltiques –d’Escòcia, d’Irlanda-.  

La seva acurada elaboració, que pot arribar als vint anys -depenent del temps que el whisky reposarà en les bótes de roure, sobretot francès o americà-, dóna com a resultat un whisky que pot ser de malta o bé un blended. To blend, que en anglès vol dir barrejar, és el que es fa en mesclar whisky de malta pur i whisky de gra, és a dir, de grans d’ordi sense maltejar. Nestor Luján, escriptor, periodista i millor gastrònom, amant proselitista de la causa del whisky escocès, apuntava que el blended va ser una invenció posterior que popularitzà el 1853 la firma Ushers d’Edimburg. És evident que hi ha grans blendeds, però cal saber que foren posteriors al whisky de malta original, que es fabrica a partir dels grans d’ordi maltejat.

Més enllà d’Escòcia, a la veïna Irlanda (Jameson, Bushmills) també són bevedors d’un whisky que és destil·lat fins a tres vegades en lloc de les dues tradicionals. També en són, de bevedors, als Estats Units, on l’elaboració del whisky és feta amb grans de blat de moro o de panís, obtenint-se així el bourbon, més clar i de regust més dolç. Quan aquest fou prohibit per la llei seca, als anys 20 del segle passat, moltes destil·leries es traslladaren fins el Canadà, on hi perdura encara certa tradició no exempta d’esllanguiment. Però el whisky que més aprecien els amants d’aquesta beguda és el malta escocès, sec i clar, en ocasions fumat pel carbó de torba, amb sentors i regust de bóta si tenim esmolats els cinc sentits. (Ho podeu comprovar, per exemple, si feu cap a La Palma -Espaseria, 1-3, Barcelona-. Allí, la corpulenta i bigotuda bonhomia d’en Santiago us podrà aconsellar, sense dogmatismes ni estranyes elucubracions, quin whisky podreu prendre aquell moment.)

Però tornem a Escòcia. Atreviu-vos, per exemple, si us plau i és grat, amb un whisky suau dels Lowlands (Glenkinchie), o un més aromàtic dels Highlands (Cragganmore, Dalwhinnie, Oban), o bé el Talisker, de la petita illa d’Skye. Però si voleu un whisky potent i vigorós, fosc, amb aroma d’algues i vellutat de torba, aneu fins la molt escocesa illa d’Islay –poblada de destil·leries: Bowmore, Ardbeg, Kilchoman...– a fer un Lagavulin (benaventurat aquell que ensopega sempre amb la mateixa pedra).

Tots són maltes excel·lents, amb aromes i gust distint malgrat una graduació alcohòlica que oscil·la entre els 40º i 43º, si bé hi ha honorables excepcions que poden arribar fins els 58º, com ara el Port Ellen, també d’Islay, destil·lat el 1976 i embotellat el 1999: una meravella de la qual en donem fe devota.

Així, la graduació del whisky dependrà de la seva destil·lació, i encara que dins la bóta també pot evaporar alcohol, cada destil·leria el rebaixa amb aigua de les seves deus fins aconseguir l’equilibri desitjat. És per això, perquè cada destil·leria afina al màxim el resultat que vol aconseguir, que és poc recomanable -i sens dubte, gens respectuós- adulterar un malta amb glaçons infectes que us aigualiran l’expectativa i tergiversaran la correcta percepció de les seves notables propietats.

Beveu, doncs, el whisky de malta a temperatura ambient. Preneu el got o copa i flaireu-lo un parell de vegades. Mulleu-vos una mica els llavis per tal d’apreciar-ne un primer tast. Que el primer glop ho sigui verament després d’un viatge per la boca, d’haver-vos impregnat tota la llengua amb la fortor aromàtica del malta, notant-ne el regust i el vapor per tota la cavitat. I, sobretot, tingueu ja pensada una sàvia asseveració sobre l’art o bé la vida, que qui us acompanyi -si us plau, no beveu sols- pensi que la vostra vehemència és pastada de veritat i no deguda a la fluixesa amollada per l’alcohol. La vostra parella, ara entendrida i generosa, us ho agrairà d’aquella manera que sabeu, i la vostra credibilitat -dubtosa ja fa temps- assolirà, ara intacte d’un sol cop, una aurèola daurada només equiparable als colors del whisky vist a contrallum.

Apunt sobre la història de la festa del barri de St. Ramon

El veïnat de Sant Ramon és el resultat de la lenta transformació del nucli històric de la Garriga i del seu creixement cap al nord, sempre amb la talaia del Tagamanent al fons. A partir de la construcció de la nova església –acabada el 1739– el nucli urbà de la Garriga es va començar a ramificar, per exemple amb els carrers de Samalús i Cardedeu (per la part de ponent), nomenclàtors originals que indiquen –a peu i a matxo– vells trams de camí ral cap a aquestes poblacions veïnes.

El 1878 –l’any d’obertura del Passeig– el mestre d’obres Tomàs Nualart va redactar el “Proyecto de ensanche y rectificación de la población”, que va acabar de donar forma al carrer Cardedeu, ara per la part de llevant i fins la via del tren. Aleshores, el Torrent de la Cova i el carrer Bonaire només eren baixades naturals d’aigua de pluja.

El carrer Sant Ramon, en canvi, acabà de prendre forma el 1915 amb les obres d’ampliació de l’escola de nenes (que existia des del 1866 al mateix carrer Cardedeu). Desconeixem per què la religiositat popular s’inclinà per la invocació a Sant Ramon i no a Sant Francesc d’Assís, a qui invocaven les religioses franciscanes dirigides per Anna Ravell. Probablement, en anomenar-se “Colegio de la Concepción” –una concepció, ni cal dir-ho, immaculada–, i en ser Sant Ramon patró de les parteres –sense distinció ni matisos de causa o conseqüència– s’acabà imposant amb naturalitat la figura de sant Ramon Nonat (no nat perquè, segons la tradició, el sant nasqué d’una cesàrea). Tot són conjectures, però. Els camins del Senyor (i seu santoral) són, sovint, historiogràficament, inescrutables.

Sigui com sigui, el cert és que la festivitat de sant Ramon, amb tota seguretat ja consolidada a finals del segle XIX, s’ha celebrat fins els nostres dies gairebé cada any. I és que acabades les calorades d’estiu, finals d’agost i setembre són dates propicies per a festes majors i de barri. Vegem sinó la festivitat de les marededéus trobades, el 8 de setembre, de tanta tradició –avui perduda– a Santa Maria del Camí.

A finals d’agost, doncs, la sega és feta, la collita batuda, les garbes lligades i el paller ben dret. El calendari agrícola és ara propici a certes expansions ocioses. Les primeres manifestacions documentades de la festa del barri assenyalen que als anys 20, a més de l’ofici religiós amb orquestra, es feia una processó pel barri, la qual tenia el seu pendonista i la imatge del sant. Aquesta fórmula és invariable fins la guerra civil. Als anys 30 apareix la figura dels administradors de la festa, tres homes (dos de casats i un de solter) que renovaven la responsabilitat cada any. També apareixen, durant la República, els primers jocs infantils. Després del parèntesi dolorós de la guerra tot són misses, a vegades sense processó. Però l’any 1948 neix l’orquestra Gran Ritmo, que fins el 1952 –any de la seva dissolució– imposa el pas de ball. Hi torna a haver jocs infantils i els espais de la festa s’amplien a l’Alhambra –encara sense butaques– i al Círcol del Recreo, al Passeig dels Til·lers/can Xic Corder. A partir dels cinquantes l’oferta festiva transcendeix la litúrgia religiosa. Hi ha sardanes i també curses ciclistes. La festa del barri ha esdevingut verament popular i per a totes les edats. Si en la Garriga rural Sant Ramon representava la fi del cicle agrícola, en la Garriga urbana passa a representar la fi de l’estiu, de les vacances i del retorn de la colònia d’estiueig. I fins avui.

El manteniment de les nostres festes de barri, però, no té sentit sense la voluntat d’unes persones que les promoguin i sustentin. I és aquesta il·lusió genuïna, altruista i encomanadissa la que preval, cada any, per sobre de tota altra consideració. Desitgem que la festa del barri de Sant Ramon tingui la continuïtat que mereix com a degana dels nostres barris. La voluntat de ser, el desig de ser-hi. Per molts anys al veïnat i als Ramons i Ramones!

A 75 anys del bombardeig

El 29 de gener de 1939, amb la guerra civil a les acaballes i ocupada Barcelona, la Garriga va viure un dels episodis més dramàtics –si no el que més– de la seva història contemporània. Un bombardeig cruel i absurd sobre una població indefensa, un bombardeig com els que ja havien patit altres pobles i ciutats catalanes. Com Granollers, Cardedeu, Sant Celoni o Mollet. De Roses a Tarragona.

A 75 anys de distància, com podem gestionar aquests fets? Com encarem la memòria que ens han llegat les generacions anteriors i els nombrosos estudis i investigacions que s’hi han dedicat?

Avui aquesta informació ens diu que els bombardeigs de la guerra sobre la població civil no van ser més que l’evolució de la tàctica militar i de la indústria bèl·lica, que eclosionaria durant la segona guerra mundial. Sabem que entre les dues grans guerres mundials van morir gairebé 70 milions de persones, sobretot civils.

Un país que es vol normal i madur, políticament conscient de la seva història, ha de ser capaç de generar eines de reflexió i debat entorn dels episodis més dolorosos que li ha tocat de viure. Obviar-ne les conseqüències ens afebleix. Banalitzar-les deshonora. Tergiversar-les desqualifica a qui ho gosa. Voler ignorar aquests fets –amb malvolença o sense– no n’amaga els ressons que ens arriben fins avui, a vegades en forma de dolls verbals desbocats, d’altres amb paral·lelismes grotescos, i alguns, en fi –pocs–, diríem que no val la pena ni esmentar-los.

La convulsió que van viure els garriguencs el 29 de gener de 1939 va ser terrible. Unes 120 bombes de 50 kg van ser descarregades per cinc avions italians Savoia S-79. Van matar 15 persones. Van destruir cases i famílies. Unes rajoles a terra, amb la data i la silueta d’una bomba, ens recorden, des de fa uns anys, els llocs on van impactar. La presència i replegament de les Brigades Internacionals i la intercepció d’un correu que s’hi referia van precipitar el bombardeig sobre una població que s’havia triplicat durant la guerra i arribava a les 10.000 persones.

S’han localitzat i tenim les fotografies aèries fetes pels mateixos avions que testimonien l’esclat de les bombes. Contemplar-les provoca feredat. No és l’únic testimoni documental, però sí un dels més corprenedors. Escoltar la gent gran –aleshores infants– que encara pot i en vol parlar t’esgarrifa el cos. Aviat, generacionalment, no ens quedarà ningú que en guardi memòria biogràfica.

Ens queda, sí, el refugi antiaeri, construït el 1938, al costat de l’estació de tren, que va quedar completament destrossada. Un refugi que alhora és al·legoria i metàfora de la memòria col·lectiva que guarda, de les vivències que hi van tenir lloc. És un espai de memòria i de dignificació. És arqueologia de guerra, com el camp d’aviació de Rosanes, també museïtzat, en un paratge que va veure el darrer gran combat aeri de la guerra.

A la Garriga, doncs, tenim un patrimoni històric que ens parla de la guerra civil i les seves conseqüències, un patrimoni que no es pot contemplar aïlladament i que ha estat estudiat amb profusió i detall per historiadors que al llarg dels anys han anat establint la seqüència i relat d’aquest episodi, posant-lo en el context de l’engranatge bèl·lic i la seva lògica mortífera. 75 anys de la fi de la guerra i de l’inici d’un exili dolorós. També d’un exili interior, fet de silencis, de por i de repressió. L’1 de febrer entraven les tropes franquistes al nostre poble.

Per totes aquestes raons, entre el 26 de gener i el 14 de febrer, la Garriga commemorarà aquest fets –vegeu www.visitalagarriga.cat. Perquè la Història ens interpel·la i ens posa davant del mirall. Per justícia, per rebel·lia i per dignitat. Per vergonya d’uns fets que mai no haurien d’haver succeït. Perquè, com va escriure el poeta Iehuda Amikhai, “una bala de vegades travessa/ el cos d’un home i fereix també/ la terra que el sostenia”.

Publicat a El9Nou (24-1-14)