divendres, 24 de gener de 2014

A 75 anys del bombardeig



El 29 de gener de 1939, amb la guerra civil a les acaballes i ocupada Barcelona, la Garriga va viure un dels episodis més dramàtics –si no el que més– de la seva història contemporània. Un bombardeig cruel i absurd sobre una població indefensa, un bombardeig com els que ja havien patit altres pobles i ciutats catalanes. Com Granollers, Cardedeu, Sant Celoni o Mollet. De Roses a Tarragona.
A 75 anys de distància, com podem gestionar aquests fets? Com encarem la memòria que ens han llegat les generacions anteriors i els nombrosos estudis i investigacions que s’hi han dedicat?
Avui aquesta informació ens diu que els bombardeigs de la guerra sobre la població civil no van ser més que l’evolució de la tàctica militar i de la indústria bèl·lica, que eclosionaria durant la segona guerra mundial. Sabem que entre les dues grans guerres mundials van morir gairebé 70 milions de persones, sobretot civils.
Un país que es vol normal i madur, políticament conscient de la seva història, ha de ser capaç de generar eines de reflexió i debat entorn dels episodis més dolorosos que li ha tocat de viure. Obviar-ne les conseqüències ens afebleix. Banalitzar-les deshonora. Tergiversar-les desqualifica a qui ho gosa. Voler ignorar aquests fets –amb malvolença o sense– no n’amaga els ressons que ens arriben fins avui, a vegades en forma de dolls verbals desbocats, d’altres amb paral·lelismes grotescos, i alguns, en fi –pocs–, diríem que no val la pena ni esmentar-los.
La convulsió que van viure els garriguencs el 29 de gener de 1939 va ser terrible. Unes 120 bombes de 50 kg van ser descarregades per cinc avions italians Savoia S-79. Van matar 15 persones. Van destruir cases i famílies. Unes rajoles a terra, amb la data i la silueta d’una bomba, ens recorden, des de fa uns anys, els llocs on van impactar. La presència i replegament de les Brigades Internacionals i la intercepció d’un correu que s’hi referia van precipitar el bombardeig sobre una població que s’havia triplicat durant la guerra i arribava a les 10.000 persones.
S’han localitzat i tenim les fotografies aèries fetes pels mateixos avions que testimonien l’esclat de les bombes. Contemplar-les provoca feredat. No és l’únic testimoni documental, però sí un dels més corprenedors. Escoltar la gent gran –aleshores infants– que encara pot i en vol parlar t’esgarrifa el cos. Aviat, generacionalment, no ens quedarà ningú que en guardi memòria biogràfica.
Ens queda, sí, el refugi antiaeri, construït el 1938, al costat de l’estació de tren, que va quedar completament destrossada. Un refugi que alhora és al·legoria i metàfora de la memòria col·lectiva que guarda, de les vivències que hi van tenir lloc. És un espai de memòria i de dignificació. És arqueologia de guerra, com el camp d’aviació de Rosanes, també museïtzat, en un paratge que va veure el darrer gran combat aeri de la guerra.
A la Garriga, doncs, tenim un patrimoni històric que ens parla de la guerra civil i les seves conseqüències, un patrimoni que no es pot contemplar aïlladament i que ha estat estudiat amb profusió i detall per historiadors que al llarg dels anys han anat establint la seqüència i relat d’aquest episodi, posant-lo en el context de l’engranatge bèl·lic i la seva lògica mortífera. 75 anys de la fi de la guerra i de l’inici d’un exili dolorós. També d’un exili interior, fet de silencis, de por i de repressió. L’1 de febrer entraven les tropes franquistes al nostre poble.
Per totes aquestes raons, entre el 26 de gener i el 14 de febrer, la Garriga commemorarà aquest fets –vegeu www.visitalagarriga.cat. Perquè la Història ens interpel·la i ens posa davant del mirall. Per justícia, per rebel·lia i per dignitat. Per vergonya d’uns fets que mai no haurien d’haver succeït. Perquè, com va escriure el poeta Iehuda Amikhai, “una bala de vegades travessa/ el cos d’un home i fereix també/ la terra que el sostenia”.

Publicat a El9Nou (24-1-14)

Cap comentari: