Apunt sobre la història de la festa del barri de St. Ramon

El veïnat de Sant Ramon és el resultat de la lenta transformació del nucli històric de la Garriga i del seu creixement cap al nord, sempre amb la talaia del Tagamanent al fons. A partir de la construcció de la nova església –acabada el 1739– el nucli urbà de la Garriga es va començar a ramificar, per exemple amb els carrers de Samalús i Cardedeu (per la part de ponent), nomenclàtors originals que indiquen –a peu i a matxo– vells trams de camí ral cap a aquestes poblacions veïnes.

El 1878 –l’any d’obertura del Passeig– el mestre d’obres Tomàs Nualart va redactar el “Proyecto de ensanche y rectificación de la población”, que va acabar de donar forma al carrer Cardedeu, ara per la part de llevant i fins la via del tren. Aleshores, el Torrent de la Cova i el carrer Bonaire només eren baixades naturals d’aigua de pluja.

El carrer Sant Ramon, en canvi, acabà de prendre forma el 1915 amb les obres d’ampliació de l’escola de nenes (que existia des del 1866 al mateix carrer Cardedeu). Desconeixem per què la religiositat popular s’inclinà per la invocació a Sant Ramon i no a Sant Francesc d’Assís, a qui invocaven les religioses franciscanes dirigides per Anna Ravell. Probablement, en anomenar-se “Colegio de la Concepción” –una concepció, ni cal dir-ho, immaculada–, i en ser Sant Ramon patró de les parteres –sense distinció ni matisos de causa o conseqüència– s’acabà imposant amb naturalitat la figura de sant Ramon Nonat (no nat perquè, segons la tradició, el sant nasqué d’una cesàrea). Tot són conjectures, però. Els camins del Senyor (i seu santoral) són, sovint, historiogràficament, inescrutables.

Sigui com sigui, el cert és que la festivitat de sant Ramon, amb tota seguretat ja consolidada a finals del segle XIX, s’ha celebrat fins els nostres dies gairebé cada any. I és que acabades les calorades d’estiu, finals d’agost i setembre són dates propicies per a festes majors i de barri. Vegem sinó la festivitat de les marededéus trobades, el 8 de setembre, de tanta tradició –avui perduda– a Santa Maria del Camí.

A finals d’agost, doncs, la sega és feta, la collita batuda, les garbes lligades i el paller ben dret. El calendari agrícola és ara propici a certes expansions ocioses. Les primeres manifestacions documentades de la festa del barri assenyalen que als anys 20, a més de l’ofici religiós amb orquestra, es feia una processó pel barri, la qual tenia el seu pendonista i la imatge del sant. Aquesta fórmula és invariable fins la guerra civil. Als anys 30 apareix la figura dels administradors de la festa, tres homes (dos de casats i un de solter) que renovaven la responsabilitat cada any. També apareixen, durant la República, els primers jocs infantils. Després del parèntesi dolorós de la guerra tot són misses, a vegades sense processó. Però l’any 1948 neix l’orquestra Gran Ritmo, que fins el 1952 –any de la seva dissolució– imposa el pas de ball. Hi torna a haver jocs infantils i els espais de la festa s’amplien a l’Alhambra –encara sense butaques– i al Círcol del Recreo, al Passeig dels Til·lers/can Xic Corder. A partir dels cinquantes l’oferta festiva transcendeix la litúrgia religiosa. Hi ha sardanes i també curses ciclistes. La festa del barri ha esdevingut verament popular i per a totes les edats. Si en la Garriga rural Sant Ramon representava la fi del cicle agrícola, en la Garriga urbana passa a representar la fi de l’estiu, de les vacances i del retorn de la colònia d’estiueig. I fins avui.

El manteniment de les nostres festes de barri, però, no té sentit sense la voluntat d’unes persones que les promoguin i sustentin. I és aquesta il·lusió genuïna, altruista i encomanadissa la que preval, cada any, per sobre de tota altra consideració. Desitgem que la festa del barri de Sant Ramon tingui la continuïtat que mereix com a degana dels nostres barris. La voluntat de ser, el desig de ser-hi. Per molts anys al veïnat i als Ramons i Ramones!