Darrera un got de whisky sempre hi
ha una sàvia asseveració sobre l’art o bé la vida. Això és el que han cregut
sempre els grans bevedors d’aquest preuat líquid provinent de terres cèltiques
–d’Escòcia, d’Irlanda-.
La seva acurada elaboració, que pot arribar als vint
anys -depenent del temps que el
whisky reposarà en les bótes de roure, sobretot francès o americà-,
dóna com a resultat un whisky que pot ser de malta o bé un blended. To blend, que en
anglès vol dir barrejar, és el que es
fa en mesclar whisky de malta pur i whisky de gra, és a dir, de grans d’ordi
sense maltejar. Nestor Luján, escriptor, periodista i millor gastrònom, amant
proselitista de la causa del whisky escocès, apuntava que el blended va ser una invenció posterior
que popularitzà el 1853 la firma Ushers d’Edimburg. És evident que hi ha grans
blendeds, però cal saber que foren posteriors al whisky de malta original, que
es fabrica a partir dels grans d’ordi maltejat.
Més enllà d’Escòcia, a la veïna Irlanda (Jameson, Bushmills) també són bevedors
d’un whisky que és destil·lat fins a tres vegades en lloc de les dues
tradicionals. També en són, de bevedors, als Estats Units, on l’elaboració del
whisky és feta amb grans de blat de moro o de panís, obtenint-se així el bourbon, més clar i de regust més dolç.
Quan aquest fou prohibit per la llei seca, als anys 20 del segle passat, moltes
destil·leries es traslladaren fins el Canadà, on hi perdura encara certa
tradició no exempta d’esllanguiment. Però el whisky que més aprecien els amants
d’aquesta beguda és el malta escocès, sec i clar, en ocasions fumat pel carbó
de torba, amb sentors i regust de bóta si tenim esmolats els cinc sentits. (Ho
podeu comprovar, per exemple, si feu cap a La Palma -Espaseria, 1-3, Barcelona-.
Allí, la corpulenta i bigotuda bonhomia d’en Santiago us podrà aconsellar,
sense dogmatismes ni estranyes elucubracions, quin whisky podreu prendre aquell
moment.)
Però tornem a Escòcia. Atreviu-vos, per exemple, si
us plau i és grat, amb un whisky suau dels Lowlands (Glenkinchie), o un més aromàtic dels Highlands (Cragganmore, Dalwhinnie, Oban), o bé el Talisker, de la petita illa d’Skye. Però
si voleu un whisky potent i vigorós, fosc, amb aroma d’algues i vellutat de
torba, aneu fins la molt escocesa illa d’Islay –poblada de destil·leries: Bowmore,
Ardbeg, Kilchoman...– a fer un Lagavulin (benaventurat
aquell que ensopega sempre amb la mateixa pedra).
Tots són maltes excel·lents, amb aromes i gust distint
malgrat una graduació alcohòlica que oscil·la entre els 40º i 43º, si bé hi ha
honorables excepcions que poden arribar fins els 58º, com ara el Port Ellen, també d’Islay, destil·lat el
1976 i embotellat el 1999: una meravella de la qual en donem fe devota.
Així, la graduació del whisky
dependrà de la seva destil·lació, i encara que dins la bóta també pot evaporar
alcohol, cada destil·leria el rebaixa amb aigua de les seves deus fins
aconseguir l’equilibri desitjat. És per això, perquè cada destil·leria afina al
màxim el resultat que vol aconseguir, que és poc recomanable -i sens
dubte, gens respectuós- adulterar un malta amb glaçons
infectes que us aigualiran l’expectativa i tergiversaran la correcta percepció
de les seves notables propietats.
Beveu, doncs, el whisky de malta a temperatura
ambient. Preneu el got o copa i flaireu-lo un parell de vegades. Mulleu-vos una
mica els llavis per tal d’apreciar-ne un primer tast. Que el primer glop ho
sigui verament després d’un viatge per la boca, d’haver-vos impregnat tota la
llengua amb la fortor aromàtica del malta, notant-ne el regust i el vapor per
tota la cavitat. I, sobretot, tingueu ja pensada una sàvia asseveració sobre
l’art o bé la vida, que qui us acompanyi -si us plau, no beveu sols-
pensi que la vostra vehemència és pastada de veritat i no deguda a la fluixesa
amollada per l’alcohol. La vostra parella, ara entendrida i generosa, us ho
agrairà d’aquella manera que sabeu, i la vostra credibilitat -dubtosa
ja fa temps- assolirà, ara intacte d’un
sol cop, una aurèola daurada només equiparable als colors del whisky vist a
contrallum.