dimecres, 17 de setembre de 2014

A favor del whisky de malta escocès



Darrera un got de whisky sempre hi ha una sàvia asseveració sobre l’art o bé la vida. Això és el que han cregut sempre els grans bevedors d’aquest preuat líquid provinent de terres cèltiques –d’Escòcia, d’Irlanda-.  
La seva acurada elaboració, que pot arribar als vint anys -depenent del temps que el whisky reposarà en les bótes de roure, sobretot francès o americà-, dóna com a resultat un whisky que pot ser de malta o bé un blended. To blend, que en anglès vol dir barrejar, és el que es fa en mesclar whisky de malta pur i whisky de gra, és a dir, de grans d’ordi sense maltejar. Nestor Luján, escriptor, periodista i millor gastrònom, amant proselitista de la causa del whisky escocès, apuntava que el blended va ser una invenció posterior que popularitzà el 1853 la firma Ushers d’Edimburg. És evident que hi ha grans blendeds, però cal saber que foren posteriors al whisky de malta original, que es fabrica a partir dels grans d’ordi maltejat.
Més enllà d’Escòcia, a la veïna Irlanda (Jameson, Bushmills) també són bevedors d’un whisky que és destil·lat fins a tres vegades en lloc de les dues tradicionals. També en són, de bevedors, als Estats Units, on l’elaboració del whisky és feta amb grans de blat de moro o de panís, obtenint-se així el bourbon, més clar i de regust més dolç. Quan aquest fou prohibit per la llei seca, als anys 20 del segle passat, moltes destil·leries es traslladaren fins el Canadà, on hi perdura encara certa tradició no exempta d’esllanguiment. Però el whisky que més aprecien els amants d’aquesta beguda és el malta escocès, sec i clar, en ocasions fumat pel carbó de torba, amb sentors i regust de bóta si tenim esmolats els cinc sentits. (Ho podeu comprovar, per exemple, si feu cap a La Palma -Espaseria, 1-3, Barcelona-. Allí, la corpulenta i bigotuda bonhomia d’en Santiago us podrà aconsellar, sense dogmatismes ni estranyes elucubracions, quin whisky podreu prendre aquell moment.)
Però tornem a Escòcia. Atreviu-vos, per exemple, si us plau i és grat, amb un whisky suau dels Lowlands (Glenkinchie), o un més aromàtic dels Highlands (Cragganmore, Dalwhinnie, Oban), o bé el Talisker, de la petita illa d’Skye. Però si voleu un whisky potent i vigorós, fosc, amb aroma d’algues i vellutat de torba, aneu fins la molt escocesa illa d’Islay –poblada de destil·leries: Bowmore, Ardbeg, Kilchoman...– a fer un Lagavulin (benaventurat aquell que ensopega sempre amb la mateixa pedra).
Tots són maltes excel·lents, amb aromes i gust distint malgrat una graduació alcohòlica que oscil·la entre els 40º i 43º, si bé hi ha honorables excepcions que poden arribar fins els 58º, com ara el Port Ellen, també d’Islay, destil·lat el 1976 i embotellat el 1999: una meravella de la qual en donem fe devota.
Així, la graduació del whisky dependrà de la seva destil·lació, i encara que dins la bóta també pot evaporar alcohol, cada destil·leria el rebaixa amb aigua de les seves deus fins aconseguir l’equilibri desitjat. És per això, perquè cada destil·leria afina al màxim el resultat que vol aconseguir, que és poc recomanable -i sens dubte, gens respectuós- adulterar un malta amb glaçons infectes que us aigualiran l’expectativa i tergiversaran la correcta percepció de les seves notables propietats.
Beveu, doncs, el whisky de malta a temperatura ambient. Preneu el got o copa i flaireu-lo un parell de vegades. Mulleu-vos una mica els llavis per tal d’apreciar-ne un primer tast. Que el primer glop ho sigui verament després d’un viatge per la boca, d’haver-vos impregnat tota la llengua amb la fortor aromàtica del malta, notant-ne el regust i el vapor per tota la cavitat. I, sobretot, tingueu ja pensada una sàvia asseveració sobre l’art o bé la vida, que qui us acompanyi -si us plau, no beveu sols- pensi que la vostra vehemència és pastada de veritat i no deguda a la fluixesa amollada per l’alcohol. La vostra parella, ara entendrida i generosa, us ho agrairà d’aquella manera que sabeu, i la vostra credibilitat -dubtosa ja fa temps- assolirà, ara intacte d’un sol cop, una aurèola daurada només equiparable als colors del whisky vist a contrallum.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

En donem fe: aquest estiu, durant una visita a l'illa d'Islay,vam tenir l'ocasió de tastar un Lagavulin "double mature" més que excel·lent.

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Benaventurat que sou!