Almanac nou, vida bella (remix)

El trànsit d'un d'any a un altre és l'episodi més pagà dels que conformen el triplet de les "bones festes". Fa estrany, tanmateix, que les persones celebrem el pas del temps d'una manera tan frívola, tan lleugera, perquè des de sempre la transitorietat de l'existència ha dut gravada la llavor del dramatisme (disculpes per la pompa). Pensem, si no, com la visió greco-romana d'una dinàmica cíclica dels processos històrics, que es regia per l'ordre immutable de la natura i per l'imperi de la força de l'Estat, va ser superada pel cristianisme, el qual proposa, encara avui, una evolució lineal que va de la creació bíblica a la redempció. Ricardo Reis –heterònim de Pessoa– tibà amb traça la beta clàssica horaciana amb el seu neopaganisme, un carpe diem actualitzat en què els déus eren tan limitats com els humans. Però, bo i trencat el destí fatídic que ens lliga a voluntats alienes, i vista la ductilitat del cristianisme en tot allò referit al devenir humà, què n'esperem del nou any que s'enceta?

Doncs, distintament al portuguès, Giacomo Leopardi, a les seves Obretes morals, entomava el discórrer del temps des d'una òptica crepuscular, certament desenganyada. Hi descriu un magnífic diàleg entre un venedor d'almanacs i un vianant. Aquest pregunta al venedor si creu que el proper serà un any feliç ("I tant que sí, il·lustre senyor!"); si recorda algun any feliç en la seva vida ("La veritat és que no, senyor"); si voldria tornar a viure la vida que ha tingut ("No m'agradaria gens, senyor"); a la fi, el vianant pregunta quina vida voldria dur, doncs, si en tingués ocasió: "Una vida així, com Déu me l'enviés", ben a l'atzar. I conclou el vianant: "Això és el que jo, i tothom, voldria si hagués de tornar a viure. Però això vol dir que l'atzar, fins a aquest any inclòs, ens ha tractat malament a tots. I és molt clar que tothom pensa que el mal que li ha tocat ha estat més gran i més abundant que el bé, perquè ningú no voldria tornar a néixer si és amb la condició de tornar a fer la mateixa vida d'abans, amb tot el seu bé i tot el seu mal. Aquella vida que és una cosa bonica no és la vida que coneixem, sinó la que no coneixem, no la vida passada, sinó la futura. Amb el nou any, l'atzar començarà a tractar-nos bé, a vós, a mi i a tots els altres, i s'iniciarà la vida feliç, ¿oi que sí?". Esperem-ho, il·lustre Leopardi. Ja ho diu la dita: “almanac nou, vida bella”. O alguna cosa així.

VENEDOR.- ¡Almanacs! ¡Almanacs nous! ¡Llunaris nous! ¿No necessiteu cap almanac, senyor?
VIANANT.- ¿Almanacs de l’any nou?
VENEDOR.- Sí, senyor.
VIANANT.- ¿Creieu que serà feliç aquest nou any?
VENEDOR.- I tant que sí, il·lustre senyor!
VIANANT.- ¿Com aquest any passat?
VENEDOR.- Molt més.
VIANANT.- ¿Com aquell altre?
VENEDOR.- Més, molt més, il·lustre senyor.
VIANANT.- ¿Com quin altre, doncs? ¿No us agradaria que l’any nou fos com un d’aquests últims anys?
VENEDOR.- No senyor, no m’agradaria.
VIANANT.- ¿Quants anys nous han passat d’ençà que veneu almanacs?
VENEDOR.- Deuen ser uns vint, il·lustre senyor.
VIANANT.- ¿A quin d’aquests vint anys voldríeu que s’assemblés l’any vinent?
VENEDOR.-¿Jo? No ho sé pas.
VIANANT.- ¿No recordeu cap any concret que us hagi semblat feliç?
VENEDOR.- La veritat és que no, il·lustre senyor.
VIANANT.- I no obstant, la vida és una cosa bonica, ¿veritat?
VENEDOR.- Tothom ho sap, això.
VIANANT.- ¿És que tornaríeu a viure aquests vint anys i tot el temps passat, començant d’ençà que vàreu néixer?
VENEDOR.-¡Ai!, benvolgut senyor, Déu volgués que fos possible.
VIANANT.- Però, ¿i si haguéssiu de tornar a fer la mateixa vida que heu fet, amb tots els plaers i els disgustos que heu passat?
VENEDOR.- No m’agradaria gens.
VIANANT.- Doncs, ¿quina altra vida voldríeu tornar a fer? ¿La vida que he fet jo, o la del príncep o la de qui? ¿I no creieu que jo, el príncep i qualsevol altre contestaria exactament com vós, i que ningú no voldria tornar enrere si hagués de tornar a fer la mateixa vida que ha fet?
VENEDOR.- Prou que ho crec, això.
VIANANT.- ¿Tampoc vós no tornaríeu enrere amb aquesta condició, si no pogués ser de cap altra manera?
VENEDOR.- No, senyor, de veritat que no tornaria enrere.
VIANANT.- ¿Quina vida voldríeu, doncs?
VENEDOR.- Voldria una vida així, com Déu me l’enviés, sense cap altra condició.
VIANANT.- ¿Una vida a l’atzar, sense saber-ne res més abans, com res no se sap de l’any nou?
VENEDOR.- Exacte.
VIANANT.- Això és el que jo, i tothom, voldria si hagués de tornar a viure. Però això vol dir que l’atzar, fins a aquest any inclòs, ens ha tractat malament a tots. I és molt clar que tothom pensa que el mal que li ha tocat ha estat més gran i més abundant que el bé, perquè ningú no voldria tornar a néixer si és amb la condició de tornar a fer la mateixa vida d’abans, amb tot el seu bé i tot el seu mal. Aquella vida que és una cosa bonica no és la vida que coneixem, sinó la que no coneixem, no la vida passada, sinó la futura. Amb el nou any, l’atzar començarà a tractar-nos bé, a vós, a mi i a tots els altres, i s’iniciarà la vida feliç, ¿oi que sí?
VENEDOR.- Esperem-ho.
VIANANT.- Ensenyeu-me, doncs, l’almanac més bonic que tingueu.
VENEDOR.- Aquí el teniu, il·lustre senyor. Aquest val trenta sous.
VIANANT.- Aquí teniu trenta sous.
VENEDOR.- Gràcies, il·lustre senyor. A reveure. ¡Almanacs! ¡Almanacs nous! ¡Llunaris nous!

Giacomo Leopardi, Obretes morals, Destino, 2001