La sardana dels pastors

Nadal pairal, tu que portes so de festa
i puresa de congesta
i ets humil com un infant
i agomboles la dolcesa de tot l’any.

En la vall es va pastant 
la veu clara del cloquer
amb la nit que solen fer 
a la llum de les estrelles.

Quan la terra sota un cel de meravelles
és com un llit blanc i polit.
Nadal pairal, tot és joia i tot és cant
al teu voltant, al teu voltant.

Llisca un aire fred i enjogassat 
que tots els espígols i fonolls que troba 
va besant com enamorat
i a cada besada queda perfumat.

I amb blancs vestits els arbres van guarnits
gronxant entre les branques un bressol joliu,
on cada ocell farà son niu
que amb ses cantúries tornarà festiu.

I va el pastor del prat a la floresta
lligant cançons que en el seu cor reté,
tota la xicalla s’ha vestit de festa
per a rebre amb joia el nou infant que ve.

Nadal pairal, Nadal pairal, Nadal pairal

I en els cors també hi ha una esclatant florida
i en els cors també floreix un ram de cants novells.
Crit de nova vida eterna embranzida que ens duu el Nadal.
Nadal pairal, Nadal, nit immortal.

Lletra de Carles Sindreu
Música de Josep M. Ruera
Sardana estrenada el 1958

Dansa de l'odi

Dansaré sobre la teva tomba

la dansa de l’odi immarcescible.

Percussió de peus i de mans

sobre la teva tomba.

Crit de joia i alarit salvatge

sobre la teva tomba.

Creixença de les venes i les ales,

sobre la teva tomba.

Verge la vida en el mirall del dia,

sobre la teva tomba.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia!

sobre la teva tomba.

Seré parit pel ventre de la vida,

sobre la teva tomba.

¿Quin esgarip anunciarà aquest dia?

Crit d’orenetes: diamant de vidre.

Sobre la teva tomba.

Retrobaré la llum de la mirada,

sobre la teva tomba.

Retrobaré el ritme que no es cansa,

sobre la teva tomba.

Retrobaré la font i la paraula,

sobre la teva tomba.

Vindré a dansar sobre la teva tomba,

Sí, sobre la teva tomba!

Mils de cadàvers dansaran amb mi,

sobre la teva tomba.

Per cada crim comès i cada ultratge,

els peus dansaran sols, dansa d’oracle,

sobre la teva tomba.

Pels somriures marcits a flor de llavis,

per les presons de pedra morta i odi,

per les muralles del silenci altes,

per les ferides que no cicatritzen,

per la saliva amarga coll endintre,

per les mirades orbes de les mares,

dansarem la sardana inviolable,

sobre la teva tomba, sí,

sobre la teva tomba,

sobre la teva tomba,

sobre la teva tomba,

sobre la teva tomba,

evocaré la vinguda de l’Orcus,

munions de tàvecs per a fustigar-te,

l’Hermes malalt per a què et paralitzi,

la sang dels morts, insepulta i calenta

en la dels vius on crema llur venjança.

Dansaré nu sobre la teva tomba!

Poema que Josep Palau i Fabre va presentar als Jocs Florals de Mèxic. No forma part dels Poemes de l’Alquimista perquè va ser escrit anys després. Fou publicat a l’Antologia de la poesia patriòtica catalana del 1976, editada per Joaquim Molas, amb el títol original de “Dansa de l’odi sobre la tomba del dictador”.

Versió extreta d’Obra literària completa, vol. 1, pg. 179. Galàxia Gutenberg-Cercle de Lectors, 2005.

Apocalipsi coquinae

Tot s’acomplirà com fou descrit als breviaris antics. Llengües de foc i sofre s’abatran damunt vostres fogons. Arcàngels a tropells brandant rovell de tètan en cullerots i ganivets. Ja per sempre més l’escudella us quedarà eixarreïda –els galets trencats, la botifarra esparracada, desfetes les patates– i se us cremarà el sofregit de tots els estofats. Impossible dessalar el bacallà, desespinar orades i llobarros, estovar els menuts, no enganxar l’arròs o truita a l’olla o la paella. Remollits fideus i macarrons al fons fred i empastat del cossi, ja mai més possible una picada que no us quedi allada i de retorn rebec, amb rogall rotund. Se us negarà l’allioli i s’agrirà el quall –si qualla– del mató i formatge. Les gallines tornaran eixorques. Les vaques desnerides. Els porcs seran vegans. Revindrà la fil·loxera pròdiga a vostres vinyes velles. Tot serà verema envinagrada i el xampany... el xampany s’esbravarà. S’esfondraran barraques i parets de pedra seca en margeres i bancals. No creixeran al tros sinó males herbes de cards i ortigues. Serà imbullible la mongeta del ganxet. Balins, els cigrons i les llenties. Tota la fruita encucada amb l’urc tossut de l’avidesa. I s’assecarà la quartera de blat, el pa tornarà negre com un pou negre –impossible esclafir-hi la podridura del tomàquet–, i serà tot cargol poma i mosquit tigre als arrossars. Les olives picades, espinyolades. L’oli aigualit, transparent. Les conserves es floriran. I tot l’embotit del rebost se us tornarà talment una crosta seca impenetrable, empebrada de corc furient. Aleshores, ennegrides les dents, glaçat el somriure de fetor, us pudirà l’alè. Molt fort. Molt. L’estómac com una brasa. I arranats a la comuna, sense aturador, oradament entotsolats, rotareu, recargolats, serenament impàvids, pels segles dels segles.