Apocalipsi coquinae

Tot s’acomplirà com fou descrit als breviaris antics. Llengües de foc i sofre s’abatran damunt vostres fogons. Arcàngels a tropells brandant rovell de tètan en cullerots i ganivets. Ja per sempre més l’escudella us quedarà eixarreïda –els galets trencats, la botifarra esparracada, desfetes les patates– i se us cremarà el sofregit de tots els estofats. Impossible dessalar el bacallà, desespinar orades i llobarros, estovar els menuts, no enganxar l’arròs o truita a l’olla o la paella. Remollits fideus i macarrons al fons fred i empastat del cossi, ja mai més possible una picada que no us quedi allada i de retorn rebec, amb rogall rotund. Se us negarà l’allioli i s’agrirà el quall –si qualla– del mató i formatge. Les gallines tornaran eixorques. Les vaques desnerides. Els porcs seran vegans. Revindrà la fil·loxera pròdiga a vostres vinyes velles. Tot serà verema envinagrada i el xampany... el xampany s’esbravarà. S’esfondraran barraques i parets de pedra seca en margeres i bancals. No creixeran al tros sinó males herbes de cards i ortigues. Serà imbullible la mongeta del ganxet. Balins, els cigrons i les llenties. Tota la fruita encucada amb l’urc tossut de l’avidesa. I s’assecarà la quartera de blat, el pa tornarà negre com un pou negre –impossible esclafir-hi la podridura del tomàquet–, i serà tot cargol poma i mosquit tigre als arrossars. Les olives picades, espinyolades. L’oli aigualit, transparent. Les conserves es floriran. I tot l’embotit del rebost se us tornarà talment una crosta seca impenetrable, empebrada de corc furient. Aleshores, ennegrides les dents, glaçat el somriure de fetor, us pudirà l’alè. Molt fort. Molt. L’estómac com una brasa. I arranats a la comuna, sense aturador, oradament entotsolats, rotareu, recargolats, serenament impàvids, pels segles dels segles.